Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

27 de novembre de 2017
0 comentaris

2020-2050: caducitat del balafiament energètic. Alternatives: ecosocialisme o ecofeixisme?

Resulta increïble la incredulitat i la irresponsabilitat que impera sobre la propera data de caducitat d’aquest sistema de malbaratament energètic en què ens ha tocat viure, basat en fonts fòssils que s’esgoten, a més a més d’emissor a dojo de gasos d’efecte hivernacle, responsables de l’escalfament del clima que ens acull en aquest petit racó de l’univers, posant en perill la nostra supervivència i la de les espècies vegetals i animals que ens acompanyen i fan possible el fràgil equilibri que permet la meravella de la vida.

Ho dic per les notícies que ens arriben –una vegada més– sobre les descoratjadores conclusions de la recent Cimera del Clima de Bonn (Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, la COP23, del 6 al 17/11/2017), que ens informen d’uns objectius finals força migrats per a combatre l’escalfament global, gairebé sense progressos des de la COP22, i amb la significativa deserció de l’Administració Trump. Sobre aquest col·lapse al qual ens precipitem, en base a les previsions dels científics que en són experts, hi reflexiona en Carlos Taibo al llibre que us vull comentar en aquest apunt.

Encara que és un tema que ja li havia sentit xerrar a l’autor més d’una vegada (“L’alternativa llibertària davant el col·lapse capitalista“, 25/02/2015), la seua gran importància m’ha fet tornar-hi, llegint-li aquest assaig monogràfic que tot seguit us presentaré (“Colapso”, 2016), amb la seguretat que n’aprendria una mica més d’aquest mestre de la claredat, l’honestedat i la humilitat, que em fa parar l’oïda i la ment amb plena confiança a tot el que hi diu i escriu. Tot i ser el seu costum habitual la citació de les fonts als seus escrits (demostració de la seua radical modèstia), trobe que en aquest cas l’és de les més copioses, en haver de resumir temes que no són de la seua especialitat científica. Amb un estil clarament compositiu, ens va desgranant les dades i les prediccions més novelles dels experts d’arreu del món.

Comença fent-nos una dissecció del concepte de col·lapse, per passar tot seguit a tractar la crisi terminal que hom preveu per al sistema economicosocial actual entre l’any 2020 i el 2050 (ausades que la tenim damunt!) i les seues causes, fonamentalment l’esgotament de les fonts d’energia fòssil i el canvi climàtic antropogènic; però també i sobretot a l’orgia discriminadora, malbaratadora i destructora d’aquest capitalisme en fase terminal i del consumisme que el sustenta (“morir d’èxit”, que en diuen). La complexitat cada vegada major de les nostres societats és un altre factor de risc de primer ordre: “A les societats complexes l’acarament dels problemes que es presenten necessita d’una complexitat encara més gran, amb el consegüent consum de nous recursos, en una espiral desoladora. […] David Korowicz ha sostingut que el caràcter interconnectat de l’economia global, les comunicacions instantànies i el flux de les finances, junt amb graus extrems d’especialització econòmica i tecnològica, han multiplicat les possibilitats d’una fallada massiva del sistema.” (pàg.33).

Després d’imaginar els possibles escenaris de la catàstrofe que s’albira, per boca d’uns predictors d’anomenada, l’autor ens explica les alternatives que hi veu per al postcol·lapse. A l’extrem negatiu ens arriba l’amenaça de l’anomenat ecofeixisme, on els poderosos s’atrinxerarien on poguessen extraure les darreres bosses de matèries primeres, darrere de tanques inexpugnables, protegits i servits pels esbirros pocapena de sempre. Una societat violenta i inhumana que, no ens enganyem, seria una continuació extremada de la societat individualista i mesquina dels darrers temps; perquè el feixisme, més o menys disfressat, ja és ací: no hauríem d’oblidar que les famílies que manen al règim espanyol d’ara provenen directament d’un enriquiment il·legítim durant la dictadura franquista.

Hi ha, però, alternatives postcol·lapse positives per al gènere humà, les quals, malgrat el desassossec general, podrien aprofitar l’avinentesa de l’afebliment del sistema d’explotació capitalista, per a aconseguir el seu recolzament general (tant de bo fos així!). Són les que anomena Moviments per a la Transició Ecosocial, basats en primer lloc en la reducció energètica i del consum, però també en la reducció de la complexitat i la dependència, en la ruralització, l’autogestió, la producció d’aliments per a l’autoconsum, els diners d’abast local, els bancs de temps, el reciclatge… L’economia associativa, de petita escala, de la cooperació i del suport mutu, no jeràrquica, de l’intercanvi i del regal solidari, de les cures compartides, del respecte per la natura, feminista; que permetria la reducció de l’estrès, la recuperació de la vida comunitària i de les sobiranies arrabassades; en definitiva, la desmercantilització de la vida.

No totes les ciutats respondran de la mateixa manera al col·lapse. El portaran pitjor aquelles en què manquen superfícies agrícoles al seu voltant i l’aigua haja de ser transportada des de llocs més o menys llunyans. Resistiran millor, en canvi, les ciutats més tradicionals i més velles, en bona mesura perquè arrosseguen una menor dependència pel que fa a tecnologies recents i matèries primeres energètiques.” (pàg. 135).

Com a nat a l’Horta de València, hi ha una qüestió fonamental que durant la lectura del llibre em venia al cap una i altra vegada: l’enorme valor del cinturó d’horta que envolta el cap i casal com a reserva de supervivència dels centenars de milers de persones que hi viuen; uns terrenys ubèrrims que foren reduïts i arraconats pels corruptes gestors de la proppassada bombolla immobiliària i que a hores d’ara no hauríem de permetre que se’n perdés ni un pam més (ara més que mai: Horta és futur!). No es tracta tan sols d’assegurar (que també) la sobirania alimentària, sinó de pura subsistència in extremis.

I acaba enraonant sobre les impressions que té la gent normal i corrent sobre aquest fenomen. La realitat és que hi ha una inconsciència general, explicada per la propaganda dels mitjans d’informació del sistema, que escampen el dubte sobre el canvi climàtic (ocultant l’aclaparador 97 % de científics que el confirmen!), encomanen una confiança cega en la tecnologia per a solucionar les mancances energètiques (que els càlculs actuals no justifiquen) i atien la malfiança en les alternatives no capitalistes (amagant-les o criminalitzant-les, emprant la vella tàctica de la por al novell, que s’acabaria amb el coneixement veraç d’allò que ells s’encarreguen d’ocultar). A la intoxicació informativa hem d’afegir la continua inundació d’objectes i alternatives d’oci sobrers on deixar els nostres diners, i l’obligació de pagar per serveis bàsics als quals hauríem de tenir dret pel fet de ser persones; la qual cosa ens mena, si més no, a justificar el treball esclau per un magre salari o, en la versió forta, a lluitar contra aquells que volen “obrir-nos la gàbia” (la interiorització de la submissió en forma d’ideologia, que exemplificaria el famós lema absolutista del “¡vivan las cadenas!“). Tot plegat ens posa unes “orelleres” que no ens deixen veure la bogeria d’un sistema en què, més malament que bé, passem el temps de la nostra vida. Vist això, l’autor prediu que no podrem aturar el col·lapse, siga del tipus que siga. La qüestió, doncs, restaria així: ecosocialisme o ecofeixisme?

El sistema econòmic actual, a més de forçar-nos a guanyar el dret a viure, també ens imposa una forma determinada de relacionar-nos amb tot i amb tothom, és a dir, té unes clares i perilloses influències polítiques i socials, i això hauríem de fer-nos-ho mirar. Ens hauria d’honorar ser antisistema. Visca l’esperit crític!

FITXA DE LECTURA: Gènere literari: ASSAIG. Títol: “COLAPSO. CAPITALISMO TERMINAL, TRANSICIÓN ECOSOCIAL, ECOFASCISMO”. Autor: CARLOS TAIBO, que és professor de Ciència Política en la Universitat Autònoma de Madrid. Ha publicat un bon nombre de llibres sobre pensament polític. Editorial: “LOS LIBROS DE LA CATARATA”. Edició: 1ª, 2016. Pàgines: 224. Argument: (traduït de la contraportada): Encara que el discurs polític i mediàtic corrent dóna l’esquena a qualsevol debat relatiu a un eventual col·lapse del sistema que patim, aquesta possibilitat hi és. En aquesta obra s’examina, de manera pedagògica, el concepte de col·lapse, s’estudien les possibles causes i conseqüències d’aquest darrer, se sospesen dues respostes diferents -els moviments per a la transició i l’ecofeixisme- i s’analitzen les diferents percepcions populars que el fenomen provoca. El meu resum: Ja l’he fet abans. La meua valoració: Colpidor, didàctic i molt recomanable.

Bona lectura!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.