Tot això són pel·lícules

bloc sobre cinema en català, dvd i coses...

14 de febrer de 2008
2 comentaris

Una de ‘kitsch’ català?: ‘El hombre perseguido por un O.V.N.I.’

L’Atelier 13 està creant una suculenta dvdteca d’antics films de ciència-ficció, des de clàssics com It came from outer space a deliris freak com Cat-women of the moon. Ara han decidit obrir-se a la recuperació de joies nacionals de l’antropologia cultural amb El hombre perseguido por un O.V.N.I., de J. C. Olaria
Un escriptor en crisi comença a ser perseguit per una colla d’alienígenes amb la privilegiada vitalitat d’un grup de zombis dels d’abans, dels que no corrien. Entre pinzellades de destape i prèstecs de La noche de los muertos vivientes, Juan Carlos Olaria va signar una entregada declaració d’amor al cinema de ciencia-ficció amb El hombre perseguido por un O.V.N.I. Producció finançada amb diners de la família del seu autor, amb un equip tècnic i artístic on van conviure professionals i amateurs, resulta un film ple de bones intencions… i de precarietats. Malgrat les limitacions, durant bona part del metratge resulta força competitiu respecte als estàndards de l’exploitation espanyol i italià de l’època, dels convulsos anys setanta.

Olaria apareix com un home amb la lliçó ben apresa pel que fa a plantejament d’un argument, encara que no acabi de saber resoldre la trama i mostri evidentíssimes llacunes com a escriptor de diàlegs, i com a director d’uns actors que no necessitaven ajuda per fer-ho malament. Però per poder entretenir amb mitjans precaris en un gènere sobreexplotat calen certs intangibles que es poden qualificar amb substantius molt diversos: “talent”, “passió”, “intuició”… Alguna d’aquestes coses debia tenir el director de la funció, perquè durant bona part de la pel·lícula entreté amb una història a l’estil de Los invasores narrada amb serietat i, no es pot negar, amb una ingenuitat que desarma. Al final, però, la cosa trontolla, perquè el film s’allunya de la quotidianitat enrarida de l’assetjat protagonista, i perquè les seqüències de creació es veuen llargament interrompudes per material d’arxiu de la NASA. Aquestes escenes d’arxiu van ser incloses en un remuntatge de resultats desiguals: la retallada de 25 minuts de seqüències originals segurament va agilitzar la narració (amb l’efecte col·lateral d’alguna el·lipsi destralera), però l’afegit excessiu de material d’arxiu trenca part d’aquest efecte balsàmic.

Definit com l’Ed Wood català, Olaria va mostrar un superior coneixement de les convencions del mitjà que aquell, narrador 99% salvatge i sense domesticar. De tota manera no pot acabar d’allunyar-se de la seva condició real, la d’amateur i narrador vocacional amb moltes coses per aprendre, que va voler realitzar una obra les pretensions de seriositat de la qual van col·lisionar amb la seva competència professional i la d’alguns membres del seu equip.

  1. El comitè executiu de la Fundació Rudy Ventura, a través d’una nota oficial, es congratula de comprovar que la tasca ingent i urgent de preservar el kitsch català –orfena des de la desaparicció forçada del periòdic de culte ‘Triacultura’– continua gaudint d’un digne altaveu mediàtic.
    M’ho fan saber i així us ho comunico.

    Pedra picada

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!