Tot això són pel·lícules

bloc sobre cinema en català, dvd i coses...

1 de setembre de 2008
0 comentaris

Una altra de fantasmes japonesos: ‘Ghost train’

Trucades al mòbil premonitòries de la mort, cintes de vídeo assassines… Tota mena d’objectes de la quotidianitat semblen capaços de introduïr els personatges de les ficcions en el món dels esperits. En el cas de Ghost train (Warner-Amazing!, 2006), una moderadament eficaç cinta de terror que ha arribat al mercat de lloger, localitzar objectes perduts a una estació de tren pot suposar una condemna a mort per part d’un fantasma decidit a recuperar les seves possessions.

Nova entrega, en línies generals efectiva i funcional, d’un subgènere que ja ha donat evidents mostres de sobreexplotació, Ghost train no enganya a ningú. És un film sense grans pretensions, el ràpid plantejament dramàtic de la qual ens anticipa que no es pararà massa esment en les històries dels personatges, ni tan sols es donarà gaire importància a la intriga: com al cinema pornogràfic tota situació només condueix al coit, a Ghost train l’alfa i l’omega de tot plegat són els ensurts. Furusawa no inventa res: el patró és crear certes atmosferes inquietants, i que l’espectador anticipi l’esperada, desitjada/indesitjada, aparició fantasmagòrica. I ho aconsegueix còmodament instalat en una professional mediocritat, sense caure en el ridícul dels pitjors exponents del terror asiàtic recent.

Donada l’especial incapacitat de l’intèrpret protagonista (model i cantant més que no pas actriu) per dotar d’humanitat al seu personatge, buidar el film de contingut dramàtic (més enllà d’unes poques escenes de compromís, que tracten certes dificultats familiars) sembla assenyat. El director, però, no deixa de ser corresponsable de la poca convicció que despren Erika Sawajiri, retratada en ocasions amb uns enqüadraments més fotogràfics que narratius. Però, ja s’ha advertit, Ghost train no vol anar més enllà d’oferir uns quants ensurts, i un viatge còmodament previsible, amb l’esperat tercer acte fotocopiat de The ring, La maldición o El pozo: un viatge al·lucinatori al passat mitjançat el qual els personatges (i amb ells l’espectador) coneixen l’orígen de la maledicció, i la visita final al lloc on tot va començar i on ha d’acabar. Tot presentat com la resta d’elements d’aquest film de gama mitjana: amb correcció però sense brillantor. Potser el més enjogassador pels cinèfils serà detectar possibles referències a un parell de films fantàstics occidentals (de Roy Ward Baker i Tobe Hopper, per donar pistes) en un desenllaç que introdueix iconografia aliena en les habituals històries d’esperits irats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!