Tot això són pel·lícules

bloc sobre cinema en català, dvd i coses...

24 de juliol de 2008
0 comentaris

Un thriller estrany: ‘Camino sin retorno’, de Michele Soavi

Un terrorista d’extrema esquerra es cansa de sobte d’una vida de milicia i activisme violent, i decideix tornar a casa des de la selva sudamericana on havia passat els darrers temps. Òbviament el retorn no serà fàcil: té temes pendents amb la justícia, i la reputació de ser un criminal. Però farà tot el que calgui per aconseguir una bona posició social, aquella que va rebutjar temps enrere amb una joventut de rebelió.
Amb Mario Bava mort i Riccardo Freda pràcticament retirat, durant els anys vuitanta el cinema de terror italià va quedar en mans de Dario Argento, Lucio Fulci i algun altre artesà. Entre els que aconseguiren obres amb més personalitat estava Michele Soavi, qui va interrompre la seva carrera en auge per circumstàncies familiars. Quan va tornar a la feina es va acomodar en el mitjà televisiu, fins que, dotze anys després de signar la cult-movie Mi novia es un zombi, arribà de nou a les grans pantalles amb Camino sin retorno (Cameo, 2006). Aquest thriller és estrany començant pel peculiar perfil del protagonista: Giorgio, un exrevolucionari convertit en arribista, que vol escalar socialment i guanyar diners com sigui. En la seva nova vida a la cerca de la rehabilitació legal i social, serà cambrer, goril·la de discoteca, atracador i empresari, allò que sigui necessari per triomfar i ser oficialment rehabilitat, sempre buscant privilegiades (i corruptes) relacions amb la policia i l’advocacia. No permetrà que res ni ningú s’interposi en el seu camí: tampoc els vells i nous companys de viatge.

Soavi retrata aquesta pèrdua de tota moral i humanitat en un projecte decididament peculiar. Drama, thriller, comèdia negra? Sigui el que sigui, Camino sin retorno és un treball correcte i que, sense resultar memorable, desprèn cert aura d’experiència en l’ofici de la narració cinematogràfica i està embolcallat amb un bon treball estètic. El film és prou fluït com per entretenir i prou curiós com per no ser oblidat del tot, i romandre com una petita incògnita en la ment de l’espectador pel seu tarannà divers (o dispers). La mirada distanciada a la insensibilització del protagonista, i els diferents girs argumentals més o menys sobtats, fan d’aquest El roig i el negre posmodern un plat força diferent a l’acostumat.

Com a curiositat, assenyalar l’ús estranyament freqüent de perspectives subjectives, tota una reminiscència dels temps en què Soavi treballa dins l’òrbita del giallo, el psycho thriller italià que tantes alegries industrials (i alguna de creativa) va donar a la cinematografia del país de Sophia Loren i Silvio Berlusconi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!