Tot això són pel·lícules

En aquest bloc seguim amb atenció els productes de consum que materialitzen una visió paranoica de la realitat capaç de transformar a ovelles, arnes i mamuts fossilitzats en éssers de gran perillositat. Esgotades les sorpreses dins el regne animal, ens endinsem en el mineral amb una nova extravagància de sèrie B editada per L’Atelier 13: The monolith monsters.
Obra realitzada pels estudis Universal poc després d’aconseguir un clàssic de la ciència-ficció com It came from outer space, no es pot dir que aquest film del fosc realitzador John Sherwood iguali l’interès d’aquella, per molt que en reciclès alguna presa descartada i desevolupès un argument del mateix director. I és que segurament el més memorable de tot plegat és la xocant premisa argumental plantejada per Jack Arnold: que els enemics siguin roques. Encara que aquestes provinguin de l’espai exterior, el tema era complicat de resoldre visualment. Afortunadament, l’equip tècnic n’era conscient i va optar per mostrar els seus atacs a èssers humans de manera el·líptica, difuminant així la possible deriva de monster movie amb monstre inert, i treballant més la vessant catastrofista.

Recollir pedretes al desert es converteix en una experiència mortal per a diferents habitants de la ficticia ciutat de San Angelo. Un geòleg ha d’assumir la responsabilitat quan s’adona que una sèrie d’estranyes morts i accidents semblen responsabilitat d’unes estranyes pedres que es reprodueixen, com si fóssin un virus, per les àrides rodalies de la localitat. Seguint una línia amable i allunyant-se de qualsevol temptació de retratar reaccions de darwinisme salvatge, Sherwood opta per narrar una història de bona gent, de col·laboració i de solidaritat: quan la catàstrofe s’apropa, el protagonista, el seu antic professor d’Universitat, un periodista, un metge… tots treballen en la mateixa direcció per salvar San Angelo de la rotunda amenaça d’unes descomunals construccions cristalines.

The monolith monsters és un film de gran estudi, amb un molt decent acabat formal més enllà de les complicacions que suposaven els efectes especials. És, doncs, un exemple sòlid de sèrie B de l’era daurada de la sci-fi, que es beneficia de la originalitat del seu punt de partida per generar un interès no del tot justificat. Perquè, després d’un bon inici, qualsevol possible rastre d’intensitat es va disolent un cop s’apropa el moment de sentar les bases del desenllaç: les explicacions són cada cop més peregrines, i les solucions aportades pels herois de la funció, mes absurdes… però no prou com per resultar entranyables. El pacte de suspensió de la incredulitat que ha d’acceptar tot espectador de sci-fi arriba a ser molt complicat de mantenir mentre que, per acabar-ho d’adobar, l’avenç inexorable de la massa monstruosa s’inicia prematurament, i de tant que dura arriba a resultar més rutinari que amenaçant. L’escàs carisma del monstre (bàsicament, cristalls gegants) requeria un esforç de plantejament que, si es va fer, no va rutllar. Aprovat raspadet, doncs, per a aquesta producció de mitjans raonables, idea poc explotada i plantejament massa mediocre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!