Tot això són pel·lícules

Avalada per la signatura de Terence Fisher, responsable d’una colla de clàssics de terror i fantasia de Hammer Films, El collar de la muerte és una estranya i discreta aventura protagonitzada pel més conegut dels detectius de Baker Street.
Després de veure morir un confident que l’ajudava en les seves investigacions als baixos fons, Sherlock Holmes es mostra obsessionat per caçar a un
Moriarty encara lluny de ser assenyalat per la justícia, i que exerceix
de ment criminal des de la seva còmoda posició d’arqueòleg respectat. Holmes no es cansa d’advertir a Scotland Yard del
perill del professor, però aquest es cobreix les esquenes usant una
àmplia xarxa de col·laboradors convenientment temerosos de l’amo. La cerca d’antiguitats valuoses és la seva prioritat, i amb els seus intents d’aconseguir un collar propietat de Cleopatra malgrat tenir Holmes rera la pista, sembla possible que aquesta banda surti a la llum pública.

Poc abans d’El collar de la muerte, el director Terence Fisher (La novia del diablo) havia aconseguit amb El perro de los Baskerville
una de les millors pel·lícules sobre el detectiu, així que no és
estrany que aquesta coproducció italo-germana volgués guanyar
legitimitat i repercusió contractant dos dels principals responsables
d’aquesta: director i actor. A El perro de los Baskerville els dos grans intèrprets de la factoria Hammer es repartien el protagonisme:
Peter Cushing era Holmes, i Christopher Lee el seu client. Amb
l’absència de Cushing, però, a El collar de la muerte és Lee
qui es vesteix amb el tweed de resoldre casos difícils i combatre la
seva nèmesi, la ment brillant posada al servei del mal: Moriarty.

En realitat, per molt que Fisher i Lee participessin en la
pel·lícula, només van ser la cirereta al
voltant del nucli alemany d’un projecte de baix pressupost i no especialment ben construït. Perquè, desgraciadament, El collar de la muerte
té més a veure amb les intrigues de l’alemanya Rialto Films, en general rutinàries
i envellides, que amb el sobri neogoticisme dels primers anys de la britànica Hammer. Pinzellades d’humor
i amor un xic fora de lloc, i la tendència a usar els personatges secundaris
com a bufons, són algunes característiques dels films de Rialto
que apareixen aquí. I és que, de fet, els productors seguien l’estela d’aquesta factoria d’èxit, molt populista, que adaptava lliurement obres d’un altre anglosaxó, Edgar Wallace. Aquesta constant de “llibertat dramàtica” va ser respectada per Constantin Film: aparentment un escriptor no acreditat va reescriure el guió de Curt Siodmak (Earth vs. the flying saucers), creant un germanitzat pastitx d’històries i de referències. Així es van desvirtuar fites
ocasionals com un bon inici, alguns sets de rodatge força atractius, escenes ben resoltes (la del robatori al clavagueram de Londres, per exemple) o els intents
de Lee per posar una mica de nervi a la funció com un Holmes antipàtic i petulant.

Curiosament el més memorable de tot
plegat no vé per la via de la intensitat dramàtica sinó de la
flegma, en un curiós desenllaç amb Holmes
i Moriarty a veure-les venir i sense comprometre’s, com en una partida de pòquer. Però la part central de l’obra, força ensopida, és un llast massa pesant per aquest atípic Holmes, que s’escapa de les convencions habituals del subgènere
conandoylesc i, en una atmosfera inconcreta entre la Londres victoriana i l’Europa d’entreguerres, arriba a resultar xocant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!