Tot això són pel·lícules

Ni que sigui per edat, a Kyoshi Kurosawa li pertoca defensar un cinema de terror d’enfocament més madur que el del seu compatriota Hideo Nakata (Dark Water, Ringu), o el d’un Takashi Shimizu (La maldición, Seres extraños) gairebé vint anys més jove. Malgrat ser un dels directors més interessants del cinema fantàstic recent, la seva obra romania pràcticament inèdita al país. Ara, un any després d’arribar Pulse, s’edita el petit clàssic Cure i el seu darrer film estrenat comercialment, Retribution (Filmax, 2006), un conte de fantasmes que exploten les pulsions més violentes de l’individu.

Malgrat compartir l’afició per incloure fantasmes en les seves ficcions, i l’haver nascut en un país la cinematografia de la qual havia primat històricament la representació elíptica més que la directa, no es pot dir que els respectius estils d’aquest trio del terror japonès siguin indestriables. Però més que l’estètica és l’arquitectura conceptual dels projectes allò que els distingeix. Si Shimizu sembla limitar-se a explicar històries i donar ensurts en la seva incansable dedicació a les històries d’esperits irats, i les ficcions de dones soles de Nakata s’han associat a la puixant realitat sociològica de les famílies monoparentals, Kurosawa sembla adreçar-se més aviat a la psicologia, donant a més certa dimensió existencial als conflictes dels personatges.

Retribution comença amb un assassinat fotografiat amb una plasticitat que despertaria l’enveja del Dario Argento més manierista. Desgraciadament, però, no sembla que el film mantingui aquest ritme d’excel·lència, malgrat que Kurosawa torna a demostrar que vol oferir quelcom més que un reguitzell d’escenes impactants. L’història del film, una investigació policial que poc a poc comença a obrir-se a allò sobrenatural, no es troba entre el més sorprenent ni important de la proposta. Una sèrie d’assassinats realitzats amb idèntic modus operandi desperten perplexitat un cop es descobreix que el presumpte assassí en sèrie no ho era: els crims són d’autoria diversa, assassins que no relacionats aparentment i que, malgrat tot, repeteixen en els seus crims detalls no divulgats a la premsa. Poc a poc, amb complet escepticisme, el detectiu Yoshioka va filant una hipòtesi sobrenatural. I ell mateix comença a veure un fantasma, una pàlida dona vestida de roig.

El cineasta amaneix la ficció amb imatgeria psicoanalítica. Els protagonistes no deixen de mirar-se al mirall, buscant-se a ells mateixos i trobant facetes amagades de la seva personalitat. L’estructura dels crims és de nou vírica, fet habitual en un terror contemporani ple d’amenaces que es multipliquen de manera exponencial, com les epidemies de ràbia i zombis o les difusions (sovint per mitjans electrònics) de l’influència dels esperits irats d’El grito 2 o la referencial Ringu. El mateix plantejament de Retribution condiciona la discreta rebuda que ha tingut: Kurosawa escull un ritme narratiu bastant alentit, i una exposició calmosa, més pròpia d’un thriller desassossegant que d’un túnel del terror. Amb aquestes decisions, el director renuncia a buscar moments de gran impacte decantant-se per construïr una atmosfera enrarida constant, sense grans alts i baixos. Sense estar plenament aconseguida, la pel·lícula és un apreciable intent de fer cinema de terror madur destinat a revaloritzar-se amb el pas del temps, una mena de Secreto tras la puerta sobrenatural que, com en el cas d’aquella obra de Fritz Lang, es considera per ara una obra menor del seu estimulant autor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!