Una de les coses que fan ràbia quan intentes fer del periodisme cultural un exercici de comunicació amb els lectors és que preparis textos, els escriguis, i després no te’ls publiquin per motius editorials. Perquè sense lectors, els textos es buiden de significat. Darrerament em va passar amb aquestes quatre ressenyes, que van caure per un replantejament de la publicació, i que ara poso a l’abast dels lectors d’aquest bloc. D’una d’elles ja en vam parlar (és el cas de Feast); de les altres, no. Curiosament, malgrat les seves diferents procedències i estils, totes tres provoquen certa frustració: atractius punts de partida, interessants situacions, que no acaben de donar com a resultats grans pel·lícules. Però aquells que no siguin cercadors d’obres mestres i canòniques podran gaudir-les com allò que són: estimulants obres imperfectes. I amb algun positiu efecte col·lateral, com despertar un legítim interès per les novel·les de l’autor de The Tenants, Bernard Malamud, gràcies a aquesta atmosfèrica (i molt abstracta) reconstrucció del veritable underground de la NY dels anys setanta.
Feast (Warner-Amazing!, 2005): orgia gore a mig camí entre l’acció i la monster movie
Amb Abierto hasta el amanecer com a model, Feast ens presenta un seguit de personatges de personalitats variades en un lloc tancat (un bar de carretera) assetjat per un grup de monstres carnívors… ¡i lascius! El film comença amb un ritme endimoniat, prometent jugar amb les convencions del gènere. Malgrat el vernis posmodern amb què els responsables decoren la proposta, Feast no és una aposta rupturista, però sí molt gaudible. Com era d’esperar, no pot mantenir l’intensitat del seu adrenalínic inici, però funciona. I ja se n’han rodat dues sequel·les.
The tenants (Filmax, 2005): escriptors al límit
Harry és un prometedor escriptor caigut en desgràcia que vol recuperar crèdit amb el seu tercer llibre, i per això treballa en solititud en un edifici en runes que es nega a abandonar. Allà coneixerà un altre escriptor, de raça negra, visceral, el negatiu experiencial de l’intel·lectual Lesser. Estrany drama sobre l’encegament creador, situat a la Nova York marginal dels anys 70, resulta atractiu tot i les seves imperfeccions.
First snow (Aurum, 2006): el destí es malèvol
Un ambiciós venedor, aïllat en un poble perdut per una avaria, recórre als serveis d’un endeví per passar el temps: aquest li pronostica una mort propera, i ell s’obsessionarà davant els signes inquietants (com unes trucades anònimes)que esquitxen la seva vida d’incertesa. Per un moment sembla que First snow podria ser tan memorable com Memento, però la seva brillant arrancada no germina del tot. Estilitzat thriller sobre els capricis del destí, perd gas per algunes caigudes de ritme, però és astut i interessant.
The brain that wouldn’t die (L’Atelier 13, 1962): morbosa sèrie B dels anys 60
Aquest agosarat film fantàstic tracta la història d’un cirurgià la parella del qual queda decapitada en un accident. Bill mantindrà el seu cervell amb vida mentre li busca un nou co. Amb uns nivells de violència gràfica, d’erotisme i de morbositat considerables, l’obra inclou algunes escenes de gran intensitat, en part esguerrades per la incompetència de part de l’equip. El resultat podria haver estat un ‘grand guignol’ memorable, però es queda en un curiós, a estones malaltís (i, de tan malaltís, avançat al seu temps) encreuament del cinema de maníacs amb el de científics bojos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!