Tot això són pel·lícules

Resulta noticiable l’edició d’Historia de las hierbas flotantes (Filmax, 1934), el segon film mut de Yasujiro Ozu disponible en DVD a l’Estat després de la comercialització, anys enrere, de la entranyable He nacido, pero… (DeAPlaneta, 1932). I no és que Ozu filmès pocs films muts: no va ser fins l’any 36 que aquest mestre del cinema es va passar al sonor.
Kihachi és un còmic ambulant que retorna a una localitat quatre anys després de la seva darrera estada. Allà li espera la mare del seu fill no reconegut, al qual s’ha ocultat qui és el seu pare i que aquest segueix viu. La relació privilegiada de l’actor amb aquest petit nucli familiar desperta la gelosia malatissa de la parella de Kihachi, una altra artista de la companyia, que es voldrà venjar ferint el seu amant. Primer Otaka pagarà a un veterà actor perquè li expliqui el secret de Kihachi i, un cop el sap, provarà de subornar a la jove Otoki perquè sedueixi el jove Shinkichi i el dugui pel mal camí. Tot plegat tindrà conseqüències dramàtiques en les relacions entre tots els personatges.

De bon inici, Ozu ens planteja una de les seves principals preocupacions: el pas del temps. Des de l’última vegada què els còmics van estar al poble els nens han crescut, els joves han madurat, i Shinkichi s’ha convertit en un prometedor i força responable estudiant de postgrau. També és una petita debilitat d’Ozu el món dels artistes ambulants i les companyies d’actors, cosa comprensible ja que les seves eleccions actorals, molt estables, significaven mantenir quelcom similar a una companyia teatral. La història d’aquest film el va colpir, fins al punt que, vint-i-cinc anys més tard (en una pràctica habitual), el seu autor va retornar a ella. El resultat va ser La hierba errante, obra sonora i en color.

Veient Historia de las hierbas flotantes sembla consensuable que Ozu no havia arribat encara al grau de sofisticació visual dels seus films de maduresa. Aquí el director mostra un treball més en contacte amb el cinema de l’època que no a les seves futures obres mestres, rabiosament personals i volgudament atemporals: els enquadraments són estàtics, però aquesta és una tònica encara habitual al cinema dels primers anys 30, i el seu estatisme vé alleugerit per un muntatge dinàmic ben treballat però encara no tan excepcionalment harmoniós i tan solvent en la creació d’espais com en obres posteriors. Però la perspicàcia de la mirada d’Ozu es manifesta en molts detalls, alguns d’ells de gran delicadesa: per exemple, a poc d’iniciar-se el film, el cineasta realitza una preciosa transició amb tres plans fixos que mostren en ràpides pinzellades, sense necessitat de figures humanes (només el kimono que penja, la tetera que fumeja…), el cerimonial del retrobament, tendre i resignat, entre els dos antics amants amb fill comú. Aquesta resignació arriba al paroxisme en un final trist, serè després de moments de tempesta emocional: després de la revenja, les gelosies i les bufetades, Ozu desolarà els idealistes amb un desenllaç amarat de resignació, on domina l’acceptació (pragmàtica o sentimental) de les febleses pròpies i les personalitats alienes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!