Més o menys a les mateixes dates que s’estrenava el remake americà de Llamada perdida, s’edità en DVD Llamada perdida. Final (Warner-Amazings!, 2006). Manabu Asou tanca la saga japonesa (si els productors no s’hi repensen) amb una tercera entrega demencial, un passatemps estrambòtic… i efectiu.
Potser el llimb és una sala solitària amb una pantalla d’ordinador i connexió a internet. En ella està una jove japonesa que, després d’haver patit abusos a l’escola, ha acabat per penjar-se i està en coma. Des d’aquest estat de consciència extraterrenal inicia un joc mortal: fa trucades perdudes als seus companys d’institut. Qui la rep està condemnat a mort… a menys que traspassi la malediccio (via sms!) a un dels seus companys; aquest sí morirà inevitablement.
Gràcies a aquesta petita modificació de l’esquema original,
Llamada perdida. Final aconsegueix els seus moments més entretinguts, amb escenes d’histèria al voltant de la rebuda de trucades perdudes i missatges al mòbil. Així, un viatge de fi de curs es converteix en un brutal joc per la supervivència propia… que en molts moments pot passar per la mort dels teus amics. Mitjançant aquest gir bèstia, amb aires de xarada però també ecos dels formats de telerealitat més sàdics (o darwinians), el film aprofundeix en el tarannà víric de la maledicció de les trucades perdudes. Fregant el vodevil, els autors van més enllà del que va anar la saga
Ringu: tot s’hi val per donar aire a una fòrmula que havia patit el desgast de d’una primera seqüel·la, la gens memorable
El pozo. Llamada perdida 2.
El darrer acte és el més fluix de l’obra. Hi són presents els elements habituals en les ficcions sobre esperits irats: escenes al·lucinatòries i ultraterrenals on els protagonistes es transporten al lloc o el temps on va començar la maledicció, i que suposen la definitiva desaparició de qualsevol rastre de versemblança. Aquí entra l’estil, i amb ell la profunda subjectivitat de cada espectador. Per a qui signa, si el tercer acte de La maldición era desassossegant, el de Llamada perdida. Final és només funcional. Els ensurts de sempre més o menys fan el fet perquè les imatges espectrals, malgrat estar fortament sobreexplotades, sempre causen certa inquietut. Però l’ús que Asou en fa d’elles difícilment apassionarà a un espectador no incondicional, més encara quan els efectes especials afegits són de molt baixa volada. I és que Llamada perdida. Final té un pressupost molt baix o molt mal aprofitat, amb unes mancances que van més enllà de la postproducció: tota la producció respira l’aire artificial i caduc de la filmació en platós televisius.
Per mantenir l’interés no ajuda que la trama s’allargui amb un gir sacrificial que dinamita l’aire cínic i de “salvi’s qui pugui” dels minuts anteriors. Un gir benpensant que dimensiona l’importància de la noia més solidària de tot el dramatis personae, tot allunyant la cinta dels seu major atractiu: un entretingut desvergonyiment lúdico-sàdic que tapa les considerables insuficiències de fons.
realment, es com si parlessis japonès… el dia que re-conegui algun dels films, fliparé. Quina incultura cinematogràfica -la nostra-!