El mític director japonès va aigualir l’entusiasme per la cultura de l’esforç a El hijo único (Filmax, 1936) una obra que s’escapa d’algunes constants del seu cinema: resulta més melodràmatica que dramàtica, i menys continguda del que va ser habitual en ell. Era la seva primera ficció sonora, i el seu penúltim film de preguerra.
Tsune és una vídua treballadora de provincies. L’entusiasme pels estudis del seu petit fill, i l’aval del professor d’aquest, fan que accepti l’enorme sacrifici que li suposarà pagar-li els estudis superiors. Després d’una elipsi de gran abast temporal (potser en la seva maduresa el japonès s’hagués estalviat el pròleg, i hagués començat la narració en el present de 1936), Ozu ens presenta la situació que té lloc passada més d’una dècada: la dona decideix anar a veure el seu fill a Tokyo, i allà s’assabentarà que el sacrifici de tots no s’havia materialitzat en una bona situació socioeconòmica. Ryosuke és pobre, està casat i ha tingut un fill. Malgrat les bones intencions i els desitjos de no ferir, uns i altres no podran ocultar la seva decepció davant el rumb que han pres les seves vides.
Per plantejar aquest melodrama familiar, Ozu usa alguns dels seus recursos més habituals (estructura circular, recurrències…) però amb un enfocament més òbviament sentimental del que li era propi. Amb voluntant edificant, presenta una història la moral de la qual no s’adiu amb la cultura de l’esforç i la competència desferemada imperant en el moment: humanista com quasi sempre, el director diu que l’esforç no necessàriament es veu recompensat, i adverteix que la vida de les grans urbs ofereix oportunitats però també és competitiva i egocèntrica, per acabar subratllant que l’important no és el triomf social sinó comportar-se amb rectitut
En aquells anys de crisi i conflictes bèlics, la producció d’Ozu va ser estranyament irregular. Amb la crisi econòmica dels anys 30 va deixar el cinema temporalment per una convocatòria de l’exèrcit, i hi tornaria amb decisió per retratar la penalitat de la postguerra (amb dues obres-frontissa entremig, rodades en plena tensió bèlica). En aquelles circumstàncies difícils, Ozu va evidenciar que no rebutjava incloure ensenyances morals a les seves pel·lícules, i es decidí a prendre prestats elements del melodrama per apel·lar sentimentalment a la necessària solidaritat entre els desfavorits, especialment en temps durs. Sense arribar als nivells d’excel·lència de Principios de verano o Cuentos de Tokyo, allunyant-se de l’harmònica ataràxia i la depuració formal d’aquestes, El hijo único i altres films del Japó en conflicte (pensem en Historias de un vecindario, especialment) ens mostren una altra faceta d’Ozu, més sentimental, amb més voluntat de connectar amb el present oferint ficcions amb missatges clars i òbvis. Els resultats, sense semblar memorables, no es poden menystenir, i completen el retrat cinematogràfic d’un dels més grans autors del cinema mundial.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!