Tot això són pel·lícules

Filmax ha editat en dvd una edició remasteritzada de La culpa ajena, situada entre les obres mestres d’un dels pioners de la narrativa cinematogràfica, el nordamericà David Wark Griffith (Intolerancia, El nacimiento de una nación). Sense beneficiar-se d’una restauració, la nova edició suposa una considerable millora respecte a les anteriors edicions disponibles al país.
Coses de la recepció de les obres artístiques, en el seu moment molts comentaristes van titllar Lirios rotos de “massa realista”. Ara, però, el film és dimensionat per la seva poesia ingenuista, per les seves aportacions expressives al melodrama, sense que es consideri en absolut el retrat fidedigne d’una realitat social. El que sí retrata és una manera de percebre aquestes realitats: els baixos fons de l’Europa industrial són examinats per Griffith amb una mirada beata, burgesa… i benintencionada, perquè resulta meritori que Griffith s’arrisqués en donar protagonisme a un personatge xinès de conducta positiva i irreprotxable en plena febre antioriental. Cheng Huang (al·ludit sempre com L’Home Groc) és el rescatador de Lucy, una jove maltractada pel seu pare, un boxejador de pèssims costums constantment censurats per uns intertítols poc subtils. Després d’una gran pallisa, Cheng Huang acull a Lucy; la reacció violenta i racista del pare a aquest fet només pot tenir resultats funestos.

Com és habitual al cinema de l’època, Griffith sembla defensar un programa de resignació per als exclosos: buscar consol en els sentiments i en les petites coses, perquè la impermeabilitat de la societat de classes fa impossible una millora de les condicions de vida. En definitiva, La culpa ajena és una drama escrit des de la simpatia cap els exclosos però sense rastre de crítica al sistema que els exclou, un sistema que no té presència visible en el barri de desgraciats on viuen els protagonistes. Malgrat això, el mateix fet de situar un drama als baixos fons ja semblava transgressor en certs cercles contemporanis, un excés filonaturalista criticable, però assumible per estar fet des de posicions filoromàntiques i notablement puritanes. De fet, l’autor del conte en què va basar-se el film, Thomas Burke, va tenir grans discusions amb el cineasta pels canvis que aquest va realitzar en el material narratiu, sempre amb finalitats bonistes, molt maniquees. Però deixant de banda ideologies la de Griffith és una aportació major al melodrama, un projecte que, malgrat un pressupost relativament baix, barreja amb considerable agilitat la vida quotidiana dels tres protagonistes, diferents flashbacks i alguna pinzellada de l’activitat pugilística d’El Lluitador. Destaca la conmovedora actuació de la seva actriu protagonista, una heroïna de la resignació que ha d’ajudar-se amb les mans per poder aconseguir que la seva expressió facial dibuixi quelcom semblant a un somriure. Altres punts d’interès són una recordada escena d’histèria amb Lilian Gish desfermada, terriblement intensa pels estàndards de l’època, i l’aprofitament dels decorats del film en les escenes de carrer mitjançant l’ús puntual d’un format panoràmic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!