Tot això són pel·lícules

Amics d’Abierto hasta el amanecer, Planet terror o altres deliris cinèfags, prepareu-vos per l’arribada en DVD de Feast (Warner-Amazing!, 2008), un altre desvergonyit festival d’acció, humor i violència realitzat des de la passió per la sèrie B. Material de primera destinat a ser una cinta estrella als videoclubs, gràcies a un intens inici… i uns quants efectes especials d’allò més grollers i desagradables.

Un senyor ben atlètic irromp ensangonat en un bar de carretera. A una mà du un arma, i l’altra el cap seccionat d’un monstre; als llavis, un advertiment: que en venen més. Aquest és el vigorós inici de Feast, un film de sèrie B autoconscient, que juga amb els arquetipus humans del gènere, amb les seves convencions argumentals i estructurals, per aprofitar al màxim les possibilitats d’una funció joiosament limitada: els protagonistes intentaran fer-se forts en un espai tancat. La mateixa presentació dels personatges, absolutament fallera, amb fitxes sobreimpresionades que anticipen a l’espectador l’expectativa de vida d’uns quants, serveix per enamorar cinèfags, i per deixar clar que tot plegat serà un joc, una muntanya russa que comença a gran velocitat. Un risc evident: després de l’inici explosiu, donat el poc pes dels personatges i l’escàs dramatisme de la proposta, les caigudes d’atenció resulten inevitables. La funció es desinfla una mica, però segueix resultant un espectacle crispetaire bastant per sobre de la mitjana, que manté el tipus amb més dignitat de la que s’esperaria d’un producte molt marcat pel baix pressupost, i per una gènesi peculiar.

I és que el debutant John Gulager va aconseguir l’oportunitat de debutar en les grans pantalles gràcies a un programa de televisió, una mena d’Operación triunfo per a cineastes que comptava amb Matt Damon i Ben Affleck entre els seus caps visibles. Gulager va aconseguir col·locar el projecte de Feast al segell Dimension Films de Miramax, el més gran dels petits estudis de Hollywood (o el més petit dels grans). Però lluny de la criticada asepsia d’altres produccions de Dimension, Feast és una funció bruta, desagradable, divertida, una d’aquelles estupideses amb capacitat per enamorar gràcies a l’astucia dels seus responsables. Els guionistes, coneixedors dels codis del gènere, saben jugar a trencar expectatives, a fer partíceps als espectadors d’un producte embolicat de transgressió tot i que, al final, es mostren prou joganers per interessar però prou continuistes com per no desconcertar ningú. Baixades de tensió al marge, el film resulta molt entretingut, amb tot el potencial per convertir-se en un petit clàssic freak del fantàstic més proper a l’acció i l’humor que al terror. Perquè d’ensurts i atmosferes inquietants n’hi ha poquets: més aviat es confia en l’acció mecànica i, quan toca (que es sovint), en les mutilacions i la sang de pega.

Els més sentimentals no podran (podrem?) evitar pensar que, de nou, el cinema industrial mostra una nula empatia cap als personatges de les seves ficcions, titelles que sacsejar i destrossar sense rastre de compasió sinó tot el contrari, mofant-se de les seves dissorts. Feast, també, serà una mostra més de cinema que refracta a qui no és aficionat al seu gènere. Però el producte funciona, i el freakisme no té pietat. Així que no ha d’estranyar en absolut que ja se n’hagin rodat dues sequel·les, amb idèntic director i guionistes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!