Tot això són pel·lícules

Aquells que no puguin esperar a l’edició de lloguer de El territorio de la bestia poden calmar l’impaciència amb una altra pel·lícula australiana de cocodrils menjadors d’excursionistes. Black water (Warner-Amazing!, 2007) és una modesta sèrie B, dirigida, produïda, fotografiada i guionitzada per un parell de joves cineastes que no es compliquen la vida: idees simples, aprofitament de les localitzacions i exposició concisa dels fets. Alguns efectismes força contraproduents enterboleixen la recepció d’una cinta completament innecesària però, en termes generals, efectiva.
Dues germanes i el marit d’una d’elles tenen la pensada de fer una excursió en barca per un riu. Els espera un dia de pesca i de relaxada contemplació de paissatges? Evidentment no: ràpidament la barca bolca per les escomeses d’un enorme cocodril, i els tres protagonistes es veuran perduts en un paissatge aïllat i remot, enfilats a un arbre i sense més camins de sortida que introduir-se a les aigues que l’animal sembla vigilar amb reflexiva paciència.

Els responsables de Black water visualitzen tot el procés (i els posteriors intents de fugida) amb certa sobrietat, operant la càmera amb cert aire naturalista però sense acostar-se al paradocumetalisme fingit (sovint lletjista) d’altres films recents del gènere. La proposta no despren massa ambicions formals, sinó ganes de plantejar una estona de tensió tolerable i assumible, de moderada autenticitat, amb ganes d’inquietar una mica però sense horroritzar ni angoixar l’audiència amb excessos de violència gràfica o psicològica. Els directors busquen simplificar al màxim: no es para massa esment en les vies de supervivència dels personatges i les dificultats o malestars que han de superar enfilats, no hi ha possibles ‘plans B’, ni la menor subtrama dramàtica. Només estan els tres protagonistes, el cocodril i la barca que s’allunya.

Fins la meitat de la pel·lícula, els debutants Nerlich i Traucki respecten una de les normes no escrites de la línia més refinada i el·líptica del cinema de terror: retardar al màxim la visualització del monstre. Desgraciadament, un cop surt ho fa de manera considerablement efectista i notòriament inversemblant: per moments dóna la sensació que el cocodril aussie està a punt de sortir de l’aigua, caminar a dues potes i agafar la destral pròpia de tot bon assassí de film slasher per acabar d’una vegada amb aquests excursionistes que no es deixen cruspir. Però malgrat algunes fugides d’estudi, la transparència i modestia de la proposta opera en el seu favor: per aquells que busquin un film de terror de durada (85 minuts) i ambicions mesurades, Black water resultarà un plat moderadament satisfactori.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!