Tot això són pel·lícules

D’entre les múltiples pel·lícules de Kenji Mizoguchi que s’han publicat els darrers mesos, El amor de la actriz Sumako (Filmax, 1947) és una de les més interessants. Magnífic drama ple de passió pels sentiments i l’art, no deixa de banda les conseqüències de lliurar-se a l’amor i donar l’esquena a altres responsabilitats.
Shimamura és un ambiciós docent i director, membre d’una associació que vol introduïr a Japó el teatre occidental
de dramaturgs com Ibsen o Maeterlinck. Mitjançant aquestes obres vol despertar les consciències que també volia despertar el mateix Mizoguchi, i parlar de la llibertat, dels conflictes entre l’individu, la societat i les convencions d’aquesta. Amb certes prevencions per part d’algun membre del Cercle, que defensa un teatre amb més vocació d’entreteniment, Shimamura s’encarregarà de posar en escena La casa de muñecas, i trobarà de manera casual la Nora ideal, Sumako Matsui, una actriu que vol deixar el seu marit perquè coarta les seves ambicions de convertir-se en una actriu excepcional. Sobtadament Shimamura i Sumako, ambdos casats i el primer amb una filla, es lliuraran a l’amor, i compartiran una passió pel teatre renovador que farà de la seva unió quelcom que va més enllà dels sentiments.

Des de l’inici Mizoguchi dibuixa un Shimamura de personalitat turmentada, tant en la vida professional com en la familiar. En aquest últim entorn mostra cert tarannà avançat, en distanciar-se de les convencions pel que fa al prometatge de la seva filla, desinteressant-se per conèixer al nuvi i afirmant que vol que Haruko es casi per amor –”o la seva vida serà desgraciada”, afegeix, projectant la insastifacció pròpia amb el seu matrimoni. El més interessant del plantejament dramàtic de Mizoguchi és com els personatges principals, especialment el masculí, assumeixen que la seva cerca de la felicitat implica també patiment, patiment propi (Shimamura es turmenta en veure com la seva transgressió provoca l’infelicitat de la filla, i el trencament del seu prometatge) i dels ésssers propers, i una amargant culpa barrejada amb la sensació (quasi visionaria, però també trista) de fer allò que és inevitable fer. Una mena de cerca de la felicitat que inclou certa fatalitat, no per la impossibilitat de trobar-la, sinó perquè encara que es trobi aquesta no serà completa pels sacrificis que ha exigit i que no han d’oblidar-se. No es tracta doncs, d’una passió idil·lista, ni tan sols d’una passió que supera o naufraga èpicament davant les circumstàncies (encara que algun d’aquests elements acabarà emergint), sinó de quelcom més complex i, per tant, més real.

Ja en plena postguerra Mizoguchi havia evolucionat respecte als seus primers films sonors, molt trencats i fragmentaris. Sense abandonar el gust pels contrastos, les elipsis dures i les narracions de gran abast temporal, ja plantejava les seves històries d’una manera més propera als cànons de la narrativa clàssica cinematogràfica. Malgrat la complexitat caractereològica comentada, el pagà del cinema d’aquest autor no ha de confondre la proposta d’El amor de la actriz Sumako amb un cinema purament cerebral: en Mizoguchi hi ha molta passió i visceralitat, i aquesta no és una excepció. Hi ha una constant tensió entre contenció i expansió dels sentiments, de la mateixa manera que en la trama colisionen la llibertat individual i la responsabilitat interpersonal. Algunes escenes (especialment a càrrec de la protagonista femenina) són senzillament devastadores emocionalment, per molt que el director segueixi usant un recurs que li era molt propi: usar perspectives molt allunyades per visualitzar les escenes de major intensitat sentimental, treballant així un interessant contrast entre allò mostrat i com es mostra. Finalment, vida i obra acaben confluïnt de manera absoluta. Segurament, l’espectador quedarà satisfet i exhaust després de contemplar aquesta obra que apela tant a l’intel·lecte com a les emocions.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!