Tot això són pel·lícules
bloc sobre cinema en català, dvd i coses...
Consumisme i ejaculacions: ‘Reina zanahoria’, de Gonzalo Suárez
La de l’escriptor i cineasta Gonzalo Suárez és una de les trajectòries més inclassificables del cinema espanyol modern. Defensor durant anys d’una mena de personal pop avantguardista tintat per un peculiar sentit del humor, l’asturià de l’Escola de Barcelona va filmar una de les seves obres més marcianes, Reina zanahoria (Filmax, 1977), als inicis de la transició.
Després de defensar un cinema completament iconoclasta amb films experimentals com El extraño caso del doctor Fausto, poc a poc Suárez va assumir que necessitava configurar propostes més accessibles per dedicar-se al cinema amb regularitat. Carmen Sevilla o Nadiuska van entrar en els seus projectes, en una petita travessada en el desert de la que sortiria amb Epílogo, l’obra que el va fer entrar en una maduresa en que aprofundí amb Remando al viento, Don juan en los infiernos i obres posteriors. Entre la seva etapa mercenaria destaca aquest film d’ànima dual, una delirant comèdia amb un parell de figures del cinema madrileny (com José Sacristán t Fernando Fernán Gómez), alguns recursos propis de la comedia popular española… però també molt espai per a les obsessions particulars del seu rar creador.
Una magnat de la horticultura en crisi matrimonial i un gris venedor de llibres a domicili covergeixen a causa del pla de J. J., un publicista obsessionat per obtenir concessions de la reina de la pastanaga enamorant-la. Jacinto ha de fer-se passar per espia (en una nova mostra de la tendència de Suárez a transgredir les normes de les narratives de gènere), i fingir que protegeix una dona que no sembla necessitar protecció. Amb aquest estrany punt de partida, l’autor sembla condimentar el projecte amb certa sàtira de la societat de consum que s’havia consolidat durant el desarrollismo, amb l’auge consegüent de la publicitat. A això li afegeix unes quantes pinzellades de guerra de sexes i desorientació del mascle davant la dona emancipada i independent. El film resultant és difícil d’explicar a aquells que no coneguin la faceta més boja de Suárez. Buscant referents internacionals, ens podem remetre a comèdies d’autor que exploren la sexualitat com ¿Qué?, de Roman Polanski, o La ciudad de las mujeres, de Fellini, totes elles amb les seves particularitats i identitat propia. I cap d’elles, curiosament, massa ben considerada per la crítica.
Reina zanahoria és una comèdia llibertina, les insuficiències de la qual van inserides en el seu ADN. El director aposta per una trama esborrajada que, a causa de la seva irracionalitat, pot resultar atzarosa i casual, a més d’autoconscientment absurda. Delerós per incloure lliurement ocurrències, alguns dels millors gags del film són completament laterals al seu teixit argumental, esclats d’enginy sense continuitat que parlen dels gustos del seu director (inoblidable la retransmisió radiofònica, al més pur estil dels locutors esportius, de l’aparició del fantasma del pare de Hamlet) però donen al conjunt un aire desestructurat i miscel·lani. Segurament el resultat no és una gran pel·lícula però tampoc és, en cap cas, una mediocritat. Amb els seus peatges comercials, Reina zanahoria resulta un visionat curiós i estimulant, una mirada a la sexualitat i el conflicte entre gèneres que pica l’ull als mons del surrealisme i la psicoanàlisi per allunyar-se dels estàndards del cinema espanyol del moment.
Respon a Jordi Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Recordo haver vist aquesta pel·lícula fa molts, molts anys, i quedar-me absolutament impressionat. La vaig llogar a un videoclub, captivat per la portada, d’un estil Crumb delirant. Crec que es deia Suncosa el videoclub… a Avinguda Gaudí amb Indústria (bcn)… Perquè… parlant de videoclubs… a veure quan ens parles de la introducció del vídeo domèstic a mitjans dels 80s! Quina va ser la primera pel·lícula que vas veure en VHS?