Tot això són pel·lícules

bloc sobre cinema en català, dvd i coses...

19 de juny de 2008
0 comentaris

Cicle Juan Piquer Simón en DVD (II): ‘Misterio en la isla de los monstruos’

Tercer llargmetratge de Juan Piquer Simón, Misterio en la isla de los monstruos (Filmax, 1981) va suposar una tornada al cinema d’aventures clàssic després de l’estranya provatura de Supersonic man. En aquella ocasió, el valencià va ser capaç de aplegar un parell de grans noms internacionals com Terence Stamp (en un rol bastant secundari) i un molt veterà Peter Cushing (amb unes poques aparicions en pantalla) dins un repartiment en conjunt psicotrònic que incloia Paul Naschy… i Anita Obregón!
Molt fluixa adaptació d’Escuela de Robinsones, Misterio en la isla de los monstruos va ser una nova incursió de Piquer Simón en l’imaginari de Jules Verne. En aquesta ocasió, un jove ansiós d’aventures vol emprendre un viatge aventurer abans de contraure matrimoni amb qui sembla destinada a ser la seva dona. El senyor Kolderup accepta els desijos del seu nebot, però, desgraciadament pel noi (i pels espectadors), l’obliga a anar acompanyat pel seu irritant tutor, el professor Artelect. El viatge s’interromp abruptament per l’imprevist incendi del vaixell que el transportava: Jeff i Artelect aniran a parar a una illa on el rebran diverses amenaçes: monstres de reminiscències prehistòriques, nadius aparentment antropòfags… i un grup d’occidentals que volen localitzar un tresor amagat.

No es pot dir que Misterio en la isla de los monstruos sigui el millor film del seu director: és un producte d’explotació bastant desvergonyit, que combina dubtosos efectes especials de producció pròpia amb el reciclatge d’imatges de documentals… i alguna estranya escena deutora del cinema de zombis que es conreava en l’època a Europa. Com sempre tractant-se de Piquer, la funció comença ràpida i amb alguna escena ben resolta, com una subasta que es beneficia de la bona presència de Cushing i Stamp. Però ràpidament la trama resulta rutinaria. Torna a detectar-se un problema habitual en les recepcions contemporanies del cinema d’aquest director: el seu cinema, molt blanc i ingenuista, no transmet als espectadors contemporanis sensacions d’inquietut o d’intriga, i tampoc ajuda a dimensionar la feina feta la presència d’anacròniques pinzellades còmiques (aquí a càrrec de l’odiós tutor del protagonista). La multiplicació de les amenaces no suposa un increment de la emoció, i el metratge, excessiu per la lleugeresa de la proposta, tampoc ajuda a mantenir l’interès. Així, el film acaba sent recomenable només per a nostàlgics, comparatistes i arqueòlegs de la cultura popular industrial. Malgrat els fluixos resultat, Piquer seguiria produïnt amb rapidesa: inmediatament després realitzaria la fosca Los diablos del mar , i l’any següent aconseguiria una de les fites de la seva carrera: Mil gritos tiene la noche.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!