Tot això són pel·lícules

Abans que nasqués Jaume Balagueró, el valencià Juan Piquer Simón ja es dedicava a produïr films de gènere i d’entreteniment a la cerca d’un públic internacional. Filmax ha editat diversos films d’aquest narrador vocacional, autor d’algun film tan rescatable com Mil gritos tiene la noche.
En el seu primer llargmetratge de ficció i imatge real, Piquer comença la narració d’una manera que va acabar sent idiosincràtica en ell: inicis directes, pràcticament abtruptes, que busquen interessar l’espectador amb rapidesa i postergar les explicacions. L’elecció del material d’orígen és també una declaració d’intencions, ja que el director adapta una novel·la de Jules Verne (i a ell tornaria en diverses ocasions en el futur), treballada amb passió i amb ganes d’entretenir esquitxant l’aventura d’humor i amor. Però l’interès principal és per l’acció i els desafiaments a la cobardia.

Tot s’inicia quan un geòleg aconsegueix un llibre pretesament autobiogràfic que relata un viatge fantàstic per les interioritats de la Terra. Previsiblement entusiasmat, el geòleg comptarà amb un jove militar (Pep Munné, en un dels seus primers treballs) pretendent de la seva filla per reproduïr la gesta d’aquest nòrdic desconegut. A ells s’afegirà la mateixa noia, un pastor sense ramat, i un enigmàtic personatge coneixedor d’alguns secrets molt trascendentals (encarnat per Jack Taylor, futur professor sexualment ambigu a Mil gritos tiene la noche). Simpàticament demodé, Viaje al centro de la tierra resulta a la seva primera meitat força entretinguda per a qualsevol persona receptiva a una proposta desacomplexada de sèrie B. Piquer no té pudor en fer l’ullet al món de les passions juvenils per les expedicions científiques cap a móns perduts o retrobats, i sembla aixecar un bon debut de costures clàssiques, poc subtil però que compleix la funció per a la qual havia estat creada: fer passar una bona estona.

A la segona meitat de la funció, però, la trama comença a demanar un refinament dels efectes especials que van molt més enllà de les possibilitats de la producció. És el moment de l’aparició de monstres marins, tortugues gegants, aeròlits incandescents i altres sorpreses que no poden adquirir vida només amb bones intencions. La manca de mitjans, unida a l’esquematisme dramàtic habitual en el director, provoca irremediablement escepticisme i que es vagi perdent l’interès. El mesurat metratge ajuda a parar el cop, però a ulls moderns el film acaba resultant una aventura fracassada com la dels mateixos protagonistes, que passen alguna bona estona però aconsegueixen pocs resultats tangibles.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!