Tot això són pel·lícules

Des de fa unes setmanes el DVD d’Arroz amargo (Impulso, 1948) està disponible a qualsevol tenda, després d’haver estat una temporada en venda exclusiva a Fnac. Aquesta fita comercial del cinema italià de postguerra es presenta en molt notables condicions d’imatge. El film combinà alguna pinzellada neorealista amb certa vocació d’espectacle popular i de masses, apostant fort per explotar la sensualitat de Silvana Mangano. Al cap i a la fi, el productor era Dino de Laurentiis, qui sempre ha buscat impacte comercial pels seus films malgrat produïr obres de Fellini, Rossellini i fins i tot Bergman…
Francesca s’ha implicat en un robatori de joies planejat pel seu amant, amb qui ha quedat a una estació de tren per allunyar-se al màxim del lloc dels fets. Però la persecució policial, i la massificació de les andanes a causa de l’inici de la temporada de l’arròs, provoquen que s’hagin de separar. Per passar desapercebuda, Francesca es dirigeix al tren de les arrosaires com una més entre els milers de dones que van a treballar la temporada. Però la jove, bella i ambiciosa Silvana ha vist quelcom d’estrany en la conducta de Francesca durant l’intervenció policial, i en sospita. Juntes passaran els dies de treball, endinsant-se en una relació canviant, teixida de simpaties, atracció-repulsió, envejes…

Giuseppe de Santis va ser un director de discreta trajectòria que mai va poder igualar la repercusió de les seves dues primeres ficcions: amb el seu debut va guanyar el Lleó d’Or a Venècia, i amb Arroz amargo va triomfar duent una història noir a localitzacions massives i ambients proletaris característics del neorealisme. També va jugar la carta de l’erotisme més o menys contingut (de manera menys atmosfèrica i més evident que a Obsesión, de Visconti, que coguionitzà) i la dels sentiments, plantejant un puzle d’afinitats electives: Francesca estimava el lladre Walter però comença a sentir-se atreta pel militar Marco, qui estimava Silvana, qui comença a estimar Walter perquè sembla prometre-li la vida d’experiències emocionants que enveja d’una Francesca ja desitjosa de tranquilitat.

De Santis combina aquesta teranyina, en general moralment edificant i exaltadora de la resignació dels individus, amb unes quantes pinzellades de solidaritat obrera i enardiment de les masses (ideològicament i sensual). Per una vegada les possibilitats d’una gran producció, amb extensos tràvelings i l’ús de grues per filmar els arrossars del Piemont italià, estan parcialment al servei de certa sensibilitat obrerista que no exclou la comercialitat i l’explotació de l’erotisme de la més carnal de les protagonistes. Per a alguns un clàssic, a ulls moderns Arroz amargo resulta una simpàtica anomalia de notable factura formal i amb alguna escena força memorable, com un duel de càntics que enceta les hostilitats entre les dues protagonistes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!