Tot això són pel·lícules

Quan comencen a aparèixer una sèrie de cadàvers dessagnats, a ningú se’li acudeix vincular-los amb els experiments d’un entomòleg, una mena de doctor Frankenstein que, enlloc de treballar amb trossos de cadàvers humans, potineja amb els gens d’una rara varietat d’arna. Un policia, l’inspector Quenell, comença a ensumar quelcom de sospitós en la conducta d’aquest científic, de qui, òbviament, acabarà descobrint-ne el secret.

Si els ratpenats tenen la seva versió sobrenatural amb els vampirs, perquè no les arnes? Tres dècades abans que Mothman dignifiqués el paper d’aquests insectes en el cinema fantastic, el fosc realitzador Vernon Sewell (La maldición del altar rojo) es va atrevir a intentar-ho amb una feble pel·lícula sobre una arna vampir antropomorfitzada que xucla fins l’última gota de sang de les seves víctimes. Mirant en tot moment a la tradició de la Hammer Films britànica, Sewell inclou tots els elements imprescindibles en qualsevol fantasia gòtico-victoriana: el majordom còmplice físicament deformat, la inel·ludible xerrada acadèmica a càrrec del científic (boig) de torn… o la imprescindible foguera a una mansió quan s’acosta el desenllaç. De propina, hi afegeix un artifici de metaficció: la inclusió d’una representació teatral sobre Frankenstein. Però ni l’ús d’un actors fetitx de la Hammer com Peter Cushing serveix per fer oblidar la premisa argumental de tot plegat, difícilment acceptable a priori i materialitzada en un monstre memorablent nefast, digne de destacar en el panteó dels despropòsits del cinema de terror de tots els temps.

Les emfàtiques interpretacions i uns diàlegs bastant estranys semblen mostrar a un equip tècnic que busca la versemblança i l’impacte de maneres contradictòries, més pròpies de cineastes i guionistes amateurs. La manca de mitjans, una bojament efectista banda sonora i la plana realització acaben ratificant que El deseo y la bestia és un plat només consumible per comparatistes compulsius. El final, això sí, és d’una ingenuitat entranyable. “No s’ho creurà ningú”, comenta el personatge interpretat per Cushing. Què savi és, inspector Quenell…