GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

A principi dels anys vuitanta, vaig llegir un llibre la influència del qual encara noto avui: Les nacions de l’Europa capitalista (1977), d’Imma Tubella i Eduard Vinyamata. Rere el deixant del gran Rovira i Virgili (Història dels moviments nacionalistes, 1912-1914) i també de Jordi Ventura (Les cultures minoritàries europees, 1963), Tubella i Vinyamata descrivien la situació d’una bella colla de nacions europees sense estat des d’una òptica d’esquerres.

Gràcies a aquell llibre (i també, és clar, gràcies a la Gran Enciclopèdia Catalana), vaig saber que els catalans no érem sols, perquè, entre d’altres, hi havia la petita Cornualla, país celta pròxim sobretot a la Bretanya en què la gent lluitava per fer ressuscitar una llengua morta però no oblidada. Durant uns quants anys vaig tenir penjades a l’habitació unes quantes banderes -de mida reduïda- amb les vores cosides rudimentàriament (deu ser el cop que he cosit més a la vida). La que més m’agradava era la còrnica: perquè aquella minúscula nació que es batia contra la totpoderosa Anglaterra em queia bé i perquè, a més, la combinació de blanc i negre era d’una bellesa sòbria.

Conquerits a l’edat mitjana, els còrnics -explicaven Tubella i Vinyamata- continuaven tenint consciència nacional, però grans perills els amenaçaven: el govern britànic volia descongestionar Londres i, per fer-ho, calia instal·lar cent mil londinencs a Cornualla, país de 450.000 habitants dels quals ja més de cent mil eren anglesos i en què el 47% de cases eren habitades per majors de setanta anys. L’assimilació seria irreversible…

Després d’això, al llarg dels anys, he anat llegint alguna cosa sobre Cornualla o la seva llengua, n’he vist la bandera alguna vegada, i poca cosa més.

No sé si el pla per descongestionar Londres es va arribar a dur a terme, però resulta que avui llegeixo al nostre VilaWeb que Cornualla esdevindrà oficialment una minoria nacional dins l’Estat britànic, juntament amb escocesos, gal·lesos i irlandesos. Això és un gran avenç -ja ho diuen els de Mebyon Kernow, partit nacional còrnic de què ja parlava el meu estimat llibre (el nom vol dir “Fills de Cornualla”)-, perquè el país deixarà de ser un simple comtat anglès. Espero que aviat sabrem com els còrnics han atès aquest reconeixement -merescut i necessari, però que potser arriba justament ara perquè els díscols escocesos vegin que el govern britànic és favorable a les nacions celtes-, però, de moment, els envio una felicitació cordial.

I ara m’adono que, a principi dels anys vuitanta, quan llegia el llibre, Irlanda del Nord no tenia reconegut el dret a l’autodeterminació, les assemblees de Gal·les i Escòcia no existien, aquest darrer país ni somiava de fer un referèndum d’independència; a la Bretanya o al País Basc del Nord no hi havia la retolació bilingüe que avui s’hi obre pas, Còrsega no era una col·lectivitat territorial; l’independentisme sard no era el centre de cap campanya electoral, els vènets no feien referèndums a internet -que no existia- ni enlloc; Eslovènia no s’havia proclamat independent, ni Lituània, ni Eslovàquia, ni tants d’altres; el  mirandès no gaudia de cap reconeixement; faltaven anys perquè Tolosa tingués metro, i encara més perquè la megafonia hi fes servir l’occità. A Catalunya la independència no era encara una possibilitat real. Etcètera. Fenòmens diferents barrejats, d’abast també molt diferent, consolidats o incerts, però que assenyalen tots cap a la mateixa direcció: l’hivern va passant. També a Cornualla. I algú es pensa que la primavera no arribarà a la resta de la nació catalana?

El president ha dit que, si els aranesos volguessin decidir el futur de la seva terra per mitjà d’un referèndum, el Govern no ho impediria pas. Però que, això sí, treballaria perquè decidissin continuar formant part de Catalunya.

No podia pas dir una altra cosa: ni per convenciment personal i de partit, ni per la tradició política catalana, ni per coherència amb el comportament que demana d’Espanya (tal com no es va descuidar de recordar). És evident que l’actitud de Mas és respectuosa i democràtica. Res a dir. Ara, hi estic d’acord, amb el que diu? No exactament.

Quan el president diu que cal treballar perquè la Vall d’Aran continuï dins del Principat, suposo que vol dir que Catalunya (el Govern i els polítics, però també la societat en general) ha de respectar la llengua, la cultura i les institucions araneses, de manera que els aranesos considerin que l’opció millor per al seu país és de restar catalans.

Però a mi m’agradaria més que la futura Catalunya independent ajudés els aranesos a crear i consolidar un estat occità -el primer en segles-, un estat que servís de model i de pol d’atracció de tot Occitània. Això sí que seria un exemple lluminós per a tot el món: no solament es respectaria un poble, sinó que es treballaria per la seva plenitud. Naturalment, no parlo de cap operació d’enginyeria política elaborada des d’un despatx de Barcelona ni de cap mena de paternalisme del gran envers el petit, sinó d’un pla complet de satisfacció de la voluntat aranesa fos quina fos aquesta. No es posarien obstacles a les aspiracions araneses, sinó que es crearien les condicions perquè es poguessin realitzar. Amb el Govern actuant sempre com a auxiliar i col·laborador del que la mateixa societat aranesa aniria bastint al ritme que volgués.

La decisió final seria si aquest microestat occità hauria de ser independent (malgrat que les seves dimensions farien que tingués una estreta relació amb la República catalana, similar a la que mantenen, per exemple, San Marino i Itàlia o, és clar, Andorra i Espanya o França), o bé si els aranesos s’estimarien més que fos una mena d’estat lliure associat: vinculat, doncs, al Principat. I el dia que la resta d’Occitània, o almenys una part, es recobrés a ella mateixa, ja en tornaríem a parlar.

És evident que el franquisme, de diverses maneres, continua present -o que formes neofranquistes malden per imposar-se-; és evident que hi ha unes ferides encara per tancar; és evident que hi ha molt dolor mai no alleujat; és evident que hi ha grups, famílies, amb privilegis heretats de la seva victòria. Etcètera. Caldrà recordar. I, encara que ens costi, caldrà perdonar (un cop reparat el que s’ha de reparar). I també sé que, franquisme a banda, encara ens falta molt per a tot. Però avui m’estimo més de veure les coses des d’un altre punt de vista.

És diumenge i som a Barcelona. Ha anat a missa qui ha volgut anar-hi. El sol acarona el Palau de la Generalitat, el president de la qual van afusellar, i les seus de partits i sindicats. Per exemple, la seu d’Unió Democràtica, el partit d’en Carrasco i Formiguera (també afusellat). O la d’Esquerra Republicana, precisament el partit del president Companys. O la d’Iniciativa, hereva del Partit Socialista Unificat, el partit d’en Comorera (encara que al final l’en fessin fora), que morí a la presó. Socialistes i anarquistes moderns: alternatius, cupaires, gent de la CNT actual o de la CGT, els del 15-M i el duet Forcades-Oliveres, o bé ecologistes, naturistes i nudistes, es passegen pels carrers gais de l’Eixample i, potser, s’encreuen amb el president Pujol, l’home dels fets del Palau, avui president d’honor de Convergència Democràtica, partit liberal que defensa la democràcia parlamentària. En unes quantes finestres hi ha banderes espanyoles: la tricolor i la monàrquica, cap amb l’àguila. La gent camina per la Gran Via de les Corts Catalanes, el passeig de Lluís Companys, la Diagonal i la plaça de Francesc Macià.

És festa major al barri de Sant Antoni i s’organitzen tota mena d’actes sense restricció. Com cada diumenge, hi ha les parades del mercat de llibres vells. Segurament alguna feminista hi cerca algun clàssic. A la ciutat sovint hi ha manifestacions, potser avui no. I vagues. La meva filla i el meu fill van a la mateixa escola i estudien exactament el mateix. I ho fan en català, la llengua de tants i tants rètols públics. Com ara el cartell que anuncia un concert en homenatge al general Moragues, en què actuaran, entre d’altres, Maria del Mar Bonet i Quico Pi de la Serra. Llegeixo VilaWeb, el mateix diari des d’on l’altre dia es podia accedir a l’article d’un maçó, el gran mestre del Gran Orient de Catalunya. També podria llegir, en la nostra llengua, uns quants diaris més, inclosa La Vanguardia! I escoltar-hi Ràdio Associació, desvirtuada un cop acabada la guerra. I mirar-hi la televisió. (I no m’oblido del País Valencià, però no ho puc pas encabir tot, en aquest modest apunt.) Etcètera.

L’estelada de Macià voleia al balcó, igual que milers més per tot Barcelona i tot el Principat. Bufen vents d’independència. És tot això que volien, que imaginaven, que somiaven i que esperaven els franquistes per a la Barcelona del 75è aniversari de l’ocupació? Estaria content el general Yagüe? I el general criminalíssim, que estaria content? Potser ja els hem guanyat unes quantes batalles.

El president del Govern d’Espanya, Mariano Rajoy, vindrà a Barcelona aquest cap de setmana. És el màxim representant d’un estat que mai no ha demanat perdó per l’intent de lingüicidi que es va dur a terme durant els anys de la dictadura franquista, ni per la liquidació de tot el sistema d’institucions polítiques i culturals de què el nostre poble s’havia pogut dotar, liquidació que comportà l’assassinat de milers de persones i que féu el cim simbòlic amb l’afusellament del president Companys.

A més, és el cap d’un govern que menysprea una part molt notable dels catalans. Malgrat el resultat de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya; malgrat les mocions de moltíssims ajuntaments en suport d’una consulta d’autodeterminació, de la independència, de la sobirania fiscal o de qüestions semblants; malgrat els centenars de milers de persones que s’han manifestat en favor de la independència els darrers anys (ja des del febrer del 2006, però especialment des del setembre del 2012); malgrat la munió d’actes que es fan constantment per tot el Principat en suport del referèndum o de la independència, i malgrat les nou-centes mil persones que van votar en les consultes populars dels anys 2009-2011, el Govern espanyol no ha fet cap gest, ni un, per tal d’intentar respondre a aquesta demanda ciutadana de llibertat nacional.

Que us voleu expressar? Us ho prohibirem. Que en un referèndum potser guanyaria la independència? Ens és igual, us resigneu a no tenir-la mai perquè és la nostra voluntat.

Defensar la continuïtat del Principat dins Espanya és legítim; negar-nos la democràcia, no. Senyor Rajoy, si no us aveniu a pactar el referèndum sou un tirà i, doncs, no us puc donar la benvinguda.

Aquest diumenge de temps barrejat a Barcelona, llegeixo dues de les notícies destacades de VilaWeb: l’entrevista de la BBC al president i les declaracions de Pablo Iglesias, polític espanyol (m’imagino que només és per casualitat que es diu com el líder històric del socialisme del seu país, o no?).

Només cal llegir una mica la premsa estrangera per adonar-se que al setembre del 2012 solament parlaven de la crisi i del dèficit fiscal i que al gener del 2014, en canvi, ja hi trobem referències a la llengua i la cultura i, també, a la voluntat democràtica, al dret a vot, etc. Però a la BBC encara diuen que l’augment “dramàtic” de l’independentisme coincideix amb la crisi econòmica i que hi ha qui afirma que, simplement, n’és la conseqüència. (Vejam quan ens assabentarem que l’anglès ‘dramatic’ s’ha de traduir d’una altra manera, per cert.)

Esperem que entenguin, o que algú els ho expliqui, que la crisi és present en tot, certament, i que reforça, sí, l’independentisme, entre altres coses perquè fa palesa la dramàtica, ara sí, subordinació del nostre govern al de l’Estat. Però que la cosa és més fonda i ve d’abans, i que s’ha desencadenat arran de la Sentència del Tribunal Constitucional. Que amb la crisi, doncs, hi ha coincidència i influència, però no relació causa-efecte (que es mirin la grandiosa manifestació del febrer del 2006, la de la Gran Via).

Pel que fa a en Pablo Iglesias, és allò que quina situació més estranya ens ha tocat de viure quan algú que diu obvietats és digne d’elogi, perquè la resta diuen bajanades. Ep, que no dic pas que no se l’hagi d’elogiar, eh? L’home ens coneix: parla de Procés Constituent, de la CUP, d’ICV, d’EUiA o d’en Joan Tardà de primera mà. I diu que és patriota; no cau, per tant, en tot allò de “els treballadors no tenim pàtria”, “un patriota, un idiota” i aquestes frases tan intel·ligents que ja fan escudella…

Un parell de coses: li haurem d’explicar que el pacte d’ERC amb CiU és ben fàcil de comprendre des d’una òptica verament nacional i que aquesta mica de peneta que li fa que ens n’anem (“A mi m’encantaria que els catalans o els bascs no se n’anessin i poguéssim construir un país de països, amb moltes nacions, però qui sóc jo per dir a un ciutadà de Catalunya què ha de votar, com s’ha de sentir ni què ha de ser?”) se l’ha de treure de sobre perquè, en el “país de països” que és -o hauria de ser- Europa, amb qui es pensa que tindrem relacions privilegiades, ni que sigui per evidents raons geogràfiques (i hi ha més raons)? Amb Espanya, Pablo! (Amb el permís d’Occitània i d’Itàlia, és clar.) Em sembla que si cadascú mana a casa seva tot serà de debò més fructífer que no amb cap altre invent, per benintencionat que sigui.

I no oblido pas que, abans que Occitània, Espanya i Itàlia, hi som nosaltres mateixos; és a dir, la resta de la nació, encara inclosa a Espanya o França. I Andorra.

Bé. Oi que seria estrambòtic un text que digués que “El Parlament de les Illes Balears manifesta que la ‘Federació Anglobalear’ no existeix”? O que “Les ‘Nacions Hongareses’ no existeixen”? O, encara, que “Els ‘Països Murcians’ no existeixen”?

És clar que seria estrambòtic, perquè la Federació Anglobalear, les Nacions Hongareses i els Països Murcians no existeixen.

La proposta que ha estat aprovada al si d’Esquerra Unida i Alternativa, i que ha explicat darrerament el coordinador general d’aquesta formació, Joan Josep Nuet, és interessant i honrada.

Interessant perquè, hi estiguis del tot d’acord o no, diu alguna cosa, té contingut, i va molt més enllà de les habituals frases buides amb què d’altres, que, de fet, solament volen perpetuar la situació actual, pretenen construir terceres vies pretesament alternatives a la independència.

Honrada perquè no fa servir la paraula “federalisme” en va, per no dir res, per referir-se a quatre canvis cosmètics que evitin el pinyol de la qüestió: que el poble català decideixi sobiranament. (N’hi ha que, per no dir que els agraden les coses tal com són ara, es van posant etiquetes: “federalistes”, “moderats” i vés a saber què s’inventaran demà. Són unionistes vergonyants, potser que es demanin per què…)

Al contrari, EUiA defensa, segons VilaWeb, que “la República catalana no és una carta atorgada per Madrid o per la Constitució. És un concepte de sobirania propi: nosaltres la construïm. Una altra qüestió és si això després es federa o no es federa.” És la teoria clàssica, sense adulteracions: res a dir-hi. Defensen la democràcia, defensen la sobirania del poble. Partint d’això hi pot haver un debat fructífer entre ells, que volen que aquest nou estat es federi “amb la resta de pobles d’Espanya” (sota quina fórmula: dos pobles, tres, quatre, més?), i els qui creiem en la independència plena respecte de l’Estat espanyol.

Va, doncs una mica de debat: si avui dia podem federar-nos al nivell europeu, és a dir, no solament amb els pobles d’Espanya, sinó també amb els de França, Itàlia, etc., per què aquest nivell espanyol intermedi? (I més tenint en compte la decebedora experiència viscuda, en tants camps.) Per raons sentimentals? Per por de les coses massa noves? Per alguna cotilla ideològica? Parlem-ne.

N’hi ha que som rústecs i ho simplifiquem tot massa. A mi, per exemple, alguna cosa se’m deu escapar que no trobo res d’estrany que un tribunal digui que quan algú ha complert la condemna que se li ha imposat ha de sortir de la presó. Cada dia deu passar, això. I no ens n’havíem preocupat mai: lladres, assassins, violadors, maltractadors, estafadors, etc., surten al carrer quan han complert la pena. Tampoc no recordo que, per poder sortir, calgui penedir-se prèviament dels actes passats.

És així, el joc, oi? La policia t’enxampa, un jutge et jutja i t’imposa una pena, tu la compleixes i, després, cap a casa falta gent!

I com que sóc simple, no comprenc, aleshores, per què el tracte als membres de l’ETA, per lletjos que siguin els seus crims, hauria de ser diferent. Per què la venjança en el seu cas ha de ser major? (Perquè l’estada a la presó, al cap i a la fi, ja és una forma socialment acceptada de venjança.)

No ho entenc. Perquè sóc de bona fe, i m’havia cregut, per exemple, que no calia remenar les misèries de la guerra i la dictadura. Deien que s’havia de mirar endavant, oblidar el passat, construir el futur. Que, al cap i a la fi, tothom tenia la seva part de raó i la seva manera d’estimar-se el país. Per això els criminals franquistes han pogut viure sempre tranquils i ningú no els ha reclamat que demanin perdó, ni ha fet res perquè entrin a la presó i s’hi quedin més enllà de la condemna, que es veu que d’això es tracta.

Per tant, en tot això d’aquests bascos, només hi veig dos motius més o menys relacionats (ja us he avisat que era rústec): el primer, tenir excitades les masses i poder-ne treure un bon grapat de vots; el segon, considerar els delictes dels etarres pitjors que d’altres perquè s’han comès amb la finalitat de desmembrar l’Estat espanyol. Que és el crim màxim, més dolent que qualsevol atrocitat que se us pugui acudir (atrocitat per la qual no s’haurien pas inventat la doctrina Parot). I com que per defensar la unitat d’Espanya s’hi val tot, qui se’n recorda de la justícia? I del perdó? Però aquestes dues raons són massa bèsties. No pot ser. Definitivament, hi ha alguna cosa que no la sé copsar.

Però quan ja no comprenc res de res és quan el conseller Homs diu, també, que la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans és “incomprensible i desoladora”? Perquè ara tenim un Govern valent i decidit, no? Perquè la independència és bona per ella mateixa, però també la volem per fer les coses d’una altra manera, oi? O continuarà tot igual? Que trist que és ser babau i no entendre mai res!

L’altre dia, The New York Times publicava un reportatge en què donava a conèixer l’opinió d’uns quants empresaris catalans sobre la independència del Principat. José Luis Bonet Ferrer, l’amo de les Caves Freixenet, s’hi mostrava preocupat i deia que el seu punt de vista personal era que “Catalunya és una part essencial d’Espanya i ho ha de continuar essent.” Un empresari temorenc i ancorat en el passat, típic membre, doncs, de l’elit reaccionària i disconforme amb el canvi.

El mateix passat en què estan ancorats els seus competidors, la família Raventós de Can Codorniu. Perquè fa només uns quants anys -no pas gaires, eh!- a les seves caves hi havia a la vista de tothom una repulsiva inscripció dedicada al general Franco, el criminal, que hi va anar el 1949. De segur que hi ha lectors que podrien confirmar si encara avui hi és. És normal que hi anés, si tenim en compte que, segons que ens confirma La Vanguardia del 9 de juny de 1949, els Raventós havien cedit el castell de Raimat -propietat seva- al dictador, en plena guerra, perquè aquest hi pogués dirigir còmodament la campanya contra Catalunya.

I pensar que hi ha pobres espanyols que deixen de comprar aquestes marques de cava per fer boicot als productes i empreses catalans… Si ho sabessin! Potser som nosaltres que hauríem de començar a pensar en altres xampanys. Ep, per tal de fer rectificar aquests senyors, que tampoc no vull que els treballadors i les treballadores es quedin sense feina!

L’altre dia un historiador va escriure un article al diari espanyol El País en què va deixar anar una rastellera de falsedats sobre Catalunya. Els diguem-ne arguments són tan de nyigui-nyogui que no paga la pena d’aturar-s’hi gaire: que si l’escola i els mitjans de comunicació de la Generalitat han adoctrinat (que vol dir que ens han donat la nostra visió i el nostre marc, que és el que fa tothom i el que cal fer -deixem a banda, ara, el debat sobre la construcció d’una història comuna europea-) i bla, bla, bla.

Cap novetat. Ni serà el primer ni serà el darrer. D’aquests articles, n’escriuran sempre: d’aquí a molts anys, en comptes de dir “¿Qué pasa en Cataluña?”, diran “¿Qué pasó en Cataluña?”, i continuaran amb la seva dèria i la seva incomprensió.

Tampoc no és novetat, malauradament, la nostra reacció dependent. Quin dia deixarem de preocupar-nos pel que diu el diari oficial de l’espanyolisme d’esquerres (unes esquerres ben galdoses, doncs)? Millor encara: quan deixarem de perdre ni un segon amb el que diuen els diaris d’un estat malalt d’imperialisme tronat, fracassat políticament i amb no gaire pes a Europa?

Diu que hi ha lectors que deixaran de comprar-lo. Però, encara hi ha catalanistes que el compren? Que no la saben, la línia editorial del diari, de sempre? Que no ho saben que és el policia bo? (Després hi ha els dolents i el bufó de palau, el que es dedica a patentar estelades.) Quan el deixarem de comprar definitivament, aquest diari, a Catalunya? Què volem? Llegir la declaració d’independència a El País, traduïda? Que potser pretenem continuar llegint premsa espanyola, després de la creació del nostre estat i tot?

No m’estranyaria, en un país que, sistemàticament -i en l’adverbi hi ha el mal- s’estima més el Rioja que no pas el Priorat, el Montsant, el Penedès, el Terra Alta o el Pla i Llevant. Massimo d’Azeglio, el polític piemontès, diuen que va dir, si fa no fa, que “feta Itàlia, ara cal fer els italians.” Doncs això.

Els estats plurinacionals a Europa no han funcionat mai (Suïssa, si de cas, és pluricultural): si molts han aguantat tant és perquè s’hi han aplicat la repressió, la tirania, l’absolutisme (al cap i a la fi els règims medievals, moderns i part dels contemporanis han estat dictadures) i, més tard, als segles XIX i XX, també els sistemes de persuasió propis de l’estat modern. Però malgrat això, amb revoltes i guerres o aprofitant moments de feblesa, tots han anat caient i la nació dominant en cadascun ha hagut de veure com les altres, almenys les més estructurades, se li escapaven. La Unió de Kalmar, que agrupava tot Escandinàvia; l’Imperi otomà; l’Imperi austríac; Iugoslàvia; l’Imperi rus (i la seva seqüela, la Unió Soviètica), i l’Imperi alemany (pel que fa a Polònia), tots -i tan poderosos que eren!- han desaparegut de la faç de la terra. Perquè nacions diverses no poden viure plegades en un mateix estat si no és en peu de desigualtat. Només des d’estats diferents poden pactar i conviure.

França és, de moment, l’excepció. O no: tampoc no hi han aconseguit conviure distintes nacions perquè, en realitat, el que ha passat és que l’estat ha esdevingut mononacional per assassinat de les nacionalitats altres que la francesa (dins les cendres hi ha caliu, però). Resum: els estats plurinacionals o esdevenen mononacionals (somni de la casta dominant castellana) o esclaten, tard o d’hora.

Per això, el Regne Unit va perdre la major part d’Irlanda i es continua esberlant; per això, a Itàlia el Tirol del Sud i Sardenya envien signes de vitalitat. Per això, Espanya té els dies comptats.

Aleshores, potser, els països ibèrics -o, si voleu, “espanyols”-, podran mantenir una relació fructífera, com els escandinaus: cadascú des de casa seva.

[Dedicat a Emili Darder.]

Quan t’has barallat amb algú o hi tens molt mala relació, però vols resoldre el conflicte i reconciliar-t’hi, sincerament o, potser, només per interès, la darrera cosa que fas és provocar aquest algú, tallar els ponts que encara hi pugui haver i burxar en ferides obertes. No seria intel·ligent, no et beneficiaria en res, t’allunyaria del teu objectiu. És tan obvi que fa un xic d’angúnia i tot d’escriure-ho.

Ara el Govern espanyol vol reintroduir el castellà com a llengua vehicular a les escoles de Catalunya; ara el Govern espanyol vol que hi torni a haver toros a Catalunya; ara la justícia espanyola imposa una multeta ridícula als feixistes que van atacar la seu a Madrid de la Generalitat de Catalunya; ara el Govern espanyol condecora els policies que, durant la darrera campanya electoral, van voler desprestigiar el president de Catalunya. La supèrbia els encega: si no, no s’entén.

Quin menyspreu per als qui s’afanyen desesperadament a trobar terceres vies. L’Estat espanyol, a Catalunya, és en via morta.