GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

Ignasi Badia i Capdevila

Cornualla, nosaltres i tots plegats

0
Publicat el 25 d'abril de 2014
A principi dels anys vuitanta, vaig llegir un llibre la influència del qual encara noto avui: Les nacions de l’Europa capitalista (1977), d’Imma Tubella i Eduard Vinyamata. Rere el deixant del gran Rovira i Virgili (Història dels moviments nacionalistes, 1912-1914) i també de Jordi Ventura (Les cultures minoritàries europees, 1963), Tubella i Vinyamata descrivien la situació d’una bella colla de nacions europees sense estat des d’una òptica d’esquerres.

Gràcies a aquell llibre (i també, és clar, gràcies a la Gran Enciclopèdia Catalana), vaig saber que els catalans no érem sols, perquè, entre d’altres, hi havia la petita Cornualla, país celta pròxim sobretot a la Bretanya en què la gent lluitava per fer ressuscitar una llengua morta però no oblidada. Durant uns quants anys vaig tenir penjades a l’habitació unes quantes banderes -de mida reduïda- amb les vores cosides rudimentàriament (deu ser el cop que he cosit més a la vida). La que més m’agradava era la còrnica: perquè aquella minúscula nació que es batia contra la totpoderosa Anglaterra em queia bé i perquè, a més, la combinació de blanc i negre era d’una bellesa sòbria.

Conquerits a l’edat mitjana, els còrnics -explicaven Tubella i Vinyamata- continuaven tenint consciència nacional, però grans perills els amenaçaven: el govern britànic volia descongestionar Londres i, per fer-ho, calia instal·lar cent mil londinencs a Cornualla, país de 450.000 habitants dels quals ja més de cent mil eren anglesos i en què el 47% de cases eren habitades per majors de setanta anys. L’assimilació seria irreversible…

Després d’això, al llarg dels anys, he anat llegint alguna cosa sobre Cornualla o la seva llengua, n’he vist la bandera alguna vegada, i poca cosa més.

No sé si el pla per descongestionar Londres es va arribar a dur a terme, però resulta que avui llegeixo al nostre VilaWeb que Cornualla esdevindrà oficialment una minoria nacional dins l’Estat britànic, juntament amb escocesos, gal·lesos i irlandesos. Això és un gran avenç -ja ho diuen els de Mebyon Kernow, partit nacional còrnic de què ja parlava el meu estimat llibre (el nom vol dir “Fills de Cornualla”)-, perquè el país deixarà de ser un simple comtat anglès. Espero que aviat sabrem com els còrnics han atès aquest reconeixement -merescut i necessari, però que potser arriba justament ara perquè els díscols escocesos vegin que el govern britànic és favorable a les nacions celtes-, però, de moment, els envio una felicitació cordial.

I ara m’adono que, a principi dels anys vuitanta, quan llegia el llibre, Irlanda del Nord no tenia reconegut el dret a l’autodeterminació, les assemblees de Gal·les i Escòcia no existien, aquest darrer país ni somiava de fer un referèndum d’independència; a la Bretanya o al País Basc del Nord no hi havia la retolació bilingüe que avui s’hi obre pas, Còrsega no era una col·lectivitat territorial; l’independentisme sard no era el centre de cap campanya electoral, els vènets no feien referèndums a internet -que no existia- ni enlloc; Eslovènia no s’havia proclamat independent, ni Lituània, ni Eslovàquia, ni tants d’altres; el  mirandès no gaudia de cap reconeixement; faltaven anys perquè Tolosa tingués metro, i encara més perquè la megafonia hi fes servir l’occità. A Catalunya la independència no era encara una possibilitat real. Etcètera. Fenòmens diferents barrejats, d’abast també molt diferent, consolidats o incerts, però que assenyalen tots cap a la mateixa direcció: l’hivern va passant. També a Cornualla. I algú es pensa que la primavera no arribarà a la resta de la nació catalana?
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari