GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

Ignasi Badia i Capdevila

26 de gener

0
És evident que el franquisme, de diverses maneres, continua present -o que formes neofranquistes malden per imposar-se-; és evident que hi ha unes ferides encara per tancar; és evident que hi ha molt dolor mai no alleujat; és evident que hi ha grups, famílies, amb privilegis heretats de la seva victòria. Etcètera. Caldrà recordar. I, encara que ens costi, caldrà perdonar (un cop reparat el que s’ha de reparar). I també sé que, franquisme a banda, encara ens falta molt per a tot. Però avui m’estimo més de veure les coses des d’un altre punt de vista.

És diumenge i som a Barcelona. Ha anat a missa qui ha volgut anar-hi. El sol acarona el Palau de la Generalitat, el president de la qual van afusellar, i les seus de partits i sindicats. Per exemple, la seu d’Unió Democràtica, el partit d’en Carrasco i Formiguera (també afusellat). O la d’Esquerra Republicana, precisament el partit del president Companys. O la d’Iniciativa, hereva del Partit Socialista Unificat, el partit d’en Comorera (encara que al final l’en fessin fora), que morí a la presó. Socialistes i anarquistes moderns: alternatius, cupaires, gent de la CNT actual o de la CGT, els del 15-M i el duet Forcades-Oliveres, o bé ecologistes, naturistes i nudistes, es passegen pels carrers gais de l’Eixample i, potser, s’encreuen amb el president Pujol, l’home dels fets del Palau, avui president d’honor de Convergència Democràtica, partit liberal que defensa la democràcia parlamentària. En unes quantes finestres hi ha banderes espanyoles: la tricolor i la monàrquica, cap amb l’àguila. La gent camina per la Gran Via de les Corts Catalanes, el passeig de Lluís Companys, la Diagonal i la plaça de Francesc Macià.

És festa major al barri de Sant Antoni i s’organitzen tota mena d’actes sense restricció. Com cada diumenge, hi ha les parades del mercat de llibres vells. Segurament alguna feminista hi cerca algun clàssic. A la ciutat sovint hi ha manifestacions, potser avui no. I vagues. La meva filla i el meu fill van a la mateixa escola i estudien exactament el mateix. I ho fan en català, la llengua de tants i tants rètols públics. Com ara el cartell que anuncia un concert en homenatge al general Moragues, en què actuaran, entre d’altres, Maria del Mar Bonet i Quico Pi de la Serra. Llegeixo VilaWeb, el mateix diari des d’on l’altre dia es podia accedir a l’article d’un maçó, el gran mestre del Gran Orient de Catalunya. També podria llegir, en la nostra llengua, uns quants diaris més, inclosa La Vanguardia! I escoltar-hi Ràdio Associació, desvirtuada un cop acabada la guerra. I mirar-hi la televisió. (I no m’oblido del País Valencià, però no ho puc pas encabir tot, en aquest modest apunt.) Etcètera.

L’estelada de Macià voleia al balcó, igual que milers més per tot Barcelona i tot el Principat. Bufen vents d’independència. És tot això que volien, que imaginaven, que somiaven i que esperaven els franquistes per a la Barcelona del 75è aniversari de l’ocupació? Estaria content el general Yagüe? I el general criminalíssim, que estaria content? Potser ja els hem guanyat unes quantes batalles.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Senyor Rajoy, no us dono la benvinguda

0
El president del Govern d’Espanya, Mariano Rajoy, vindrà a Barcelona aquest cap de setmana. És el màxim representant d’un estat que mai no ha demanat perdó per l’intent de lingüicidi que es va dur a terme durant els anys de la dictadura franquista, ni per la liquidació de tot el sistema d’institucions polítiques i culturals de què el nostre poble s’havia pogut dotar, liquidació que comportà l’assassinat de milers de persones i que féu el cim simbòlic amb l’afusellament del president Companys.

A més, és el cap d’un govern que menysprea una part molt notable dels catalans. Malgrat el resultat de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya; malgrat les mocions de moltíssims ajuntaments en suport d’una consulta d’autodeterminació, de la independència, de la sobirania fiscal o de qüestions semblants; malgrat els centenars de milers de persones que s’han manifestat en favor de la independència els darrers anys (ja des del febrer del 2006, però especialment des del setembre del 2012); malgrat la munió d’actes que es fan constantment per tot el Principat en suport del referèndum o de la independència, i malgrat les nou-centes mil persones que van votar en les consultes populars dels anys 2009-2011, el Govern espanyol no ha fet cap gest, ni un, per tal d’intentar respondre a aquesta demanda ciutadana de llibertat nacional.

Que us voleu expressar? Us ho prohibirem. Que en un referèndum potser guanyaria la independència? Ens és igual, us resigneu a no tenir-la mai perquè és la nostra voluntat.

Defensar la continuïtat del Principat dins Espanya és legítim; negar-nos la democràcia, no. Senyor Rajoy, si no us aveniu a pactar el referèndum sou un tirà i, doncs, no us puc donar la benvinguda.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Notícies del dia: la BBC i Pablo Iglesias

0
Aquest diumenge de temps barrejat a Barcelona, llegeixo dues de les notícies destacades de VilaWeb: l’entrevista de la BBC al president i les declaracions de Pablo Iglesias, polític espanyol (m’imagino que només és per casualitat que es diu com el líder històric del socialisme del seu país, o no?).

Només cal llegir una mica la premsa estrangera per adonar-se que al setembre del 2012 solament parlaven de la crisi i del dèficit fiscal i que al gener del 2014, en canvi, ja hi trobem referències a la llengua i la cultura i, també, a la voluntat democràtica, al dret a vot, etc. Però a la BBC encara diuen que l’augment “dramàtic” de l’independentisme coincideix amb la crisi econòmica i que hi ha qui afirma que, simplement, n’és la conseqüència. (Vejam quan ens assabentarem que l’anglès ‘dramatic’ s’ha de traduir d’una altra manera, per cert.)

Esperem que entenguin, o que algú els ho expliqui, que la crisi és present en tot, certament, i que reforça, sí, l’independentisme, entre altres coses perquè fa palesa la dramàtica, ara sí, subordinació del nostre govern al de l’Estat. Però que la cosa és més fonda i ve d’abans, i que s’ha desencadenat arran de la Sentència del Tribunal Constitucional. Que amb la crisi, doncs, hi ha coincidència i influència, però no relació causa-efecte (que es mirin la grandiosa manifestació del febrer del 2006, la de la Gran Via).

Pel que fa a en Pablo Iglesias, és allò que quina situació més estranya ens ha tocat de viure quan algú que diu obvietats és digne d’elogi, perquè la resta diuen bajanades. Ep, que no dic pas que no se l’hagi d’elogiar, eh? L’home ens coneix: parla de Procés Constituent, de la CUP, d’ICV, d’EUiA o d’en Joan Tardà de primera mà. I diu que és patriota; no cau, per tant, en tot allò de “els treballadors no tenim pàtria”, “un patriota, un idiota” i aquestes frases tan intel·ligents que ja fan escudella…

Un parell de coses: li haurem d’explicar que el pacte d’ERC amb CiU és ben fàcil de comprendre des d’una òptica verament nacional i que aquesta mica de peneta que li fa que ens n’anem (“A mi m’encantaria que els catalans o els bascs no se n’anessin i poguéssim construir un país de països, amb moltes nacions, però qui sóc jo per dir a un ciutadà de Catalunya què ha de votar, com s’ha de sentir ni què ha de ser?”) se l’ha de treure de sobre perquè, en el “país de països” que és -o hauria de ser- Europa, amb qui es pensa que tindrem relacions privilegiades, ni que sigui per evidents raons geogràfiques (i hi ha més raons)? Amb Espanya, Pablo! (Amb el permís d’Occitània i d’Itàlia, és clar.) Em sembla que si cadascú mana a casa seva tot serà de debò més fructífer que no amb cap altre invent, per benintencionat que sigui.

I no oblido pas que, abans que Occitània, Espanya i Itàlia, hi som nosaltres mateixos; és a dir, la resta de la nació, encara inclosa a Espanya o França. I Andorra.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari