GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

La proposta que ha estat aprovada al si d’Esquerra Unida i Alternativa, i que ha explicat darrerament el coordinador general d’aquesta formació, Joan Josep Nuet, és interessant i honrada.

Interessant perquè, hi estiguis del tot d’acord o no, diu alguna cosa, té contingut, i va molt més enllà de les habituals frases buides amb què d’altres, que, de fet, solament volen perpetuar la situació actual, pretenen construir terceres vies pretesament alternatives a la independència.

Honrada perquè no fa servir la paraula “federalisme” en va, per no dir res, per referir-se a quatre canvis cosmètics que evitin el pinyol de la qüestió: que el poble català decideixi sobiranament. (N’hi ha que, per no dir que els agraden les coses tal com són ara, es van posant etiquetes: “federalistes”, “moderats” i vés a saber què s’inventaran demà. Són unionistes vergonyants, potser que es demanin per què…)

Al contrari, EUiA defensa, segons VilaWeb, que “la República catalana no és una carta atorgada per Madrid o per la Constitució. És un concepte de sobirania propi: nosaltres la construïm. Una altra qüestió és si això després es federa o no es federa.” És la teoria clàssica, sense adulteracions: res a dir-hi. Defensen la democràcia, defensen la sobirania del poble. Partint d’això hi pot haver un debat fructífer entre ells, que volen que aquest nou estat es federi “amb la resta de pobles d’Espanya” (sota quina fórmula: dos pobles, tres, quatre, més?), i els qui creiem en la independència plena respecte de l’Estat espanyol.

Va, doncs una mica de debat: si avui dia podem federar-nos al nivell europeu, és a dir, no solament amb els pobles d’Espanya, sinó també amb els de França, Itàlia, etc., per què aquest nivell espanyol intermedi? (I més tenint en compte la decebedora experiència viscuda, en tants camps.) Per raons sentimentals? Per por de les coses massa noves? Per alguna cotilla ideològica? Parlem-ne.

N’hi ha que som rústecs i ho simplifiquem tot massa. A mi, per exemple, alguna cosa se’m deu escapar que no trobo res d’estrany que un tribunal digui que quan algú ha complert la condemna que se li ha imposat ha de sortir de la presó. Cada dia deu passar, això. I no ens n’havíem preocupat mai: lladres, assassins, violadors, maltractadors, estafadors, etc., surten al carrer quan han complert la pena. Tampoc no recordo que, per poder sortir, calgui penedir-se prèviament dels actes passats.

És així, el joc, oi? La policia t’enxampa, un jutge et jutja i t’imposa una pena, tu la compleixes i, després, cap a casa falta gent!

I com que sóc simple, no comprenc, aleshores, per què el tracte als membres de l’ETA, per lletjos que siguin els seus crims, hauria de ser diferent. Per què la venjança en el seu cas ha de ser major? (Perquè l’estada a la presó, al cap i a la fi, ja és una forma socialment acceptada de venjança.)

No ho entenc. Perquè sóc de bona fe, i m’havia cregut, per exemple, que no calia remenar les misèries de la guerra i la dictadura. Deien que s’havia de mirar endavant, oblidar el passat, construir el futur. Que, al cap i a la fi, tothom tenia la seva part de raó i la seva manera d’estimar-se el país. Per això els criminals franquistes han pogut viure sempre tranquils i ningú no els ha reclamat que demanin perdó, ni ha fet res perquè entrin a la presó i s’hi quedin més enllà de la condemna, que es veu que d’això es tracta.

Per tant, en tot això d’aquests bascos, només hi veig dos motius més o menys relacionats (ja us he avisat que era rústec): el primer, tenir excitades les masses i poder-ne treure un bon grapat de vots; el segon, considerar els delictes dels etarres pitjors que d’altres perquè s’han comès amb la finalitat de desmembrar l’Estat espanyol. Que és el crim màxim, més dolent que qualsevol atrocitat que se us pugui acudir (atrocitat per la qual no s’haurien pas inventat la doctrina Parot). I com que per defensar la unitat d’Espanya s’hi val tot, qui se’n recorda de la justícia? I del perdó? Però aquestes dues raons són massa bèsties. No pot ser. Definitivament, hi ha alguna cosa que no la sé copsar.

Però quan ja no comprenc res de res és quan el conseller Homs diu, també, que la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans és “incomprensible i desoladora”? Perquè ara tenim un Govern valent i decidit, no? Perquè la independència és bona per ella mateixa, però també la volem per fer les coses d’una altra manera, oi? O continuarà tot igual? Que trist que és ser babau i no entendre mai res!

L’altre dia, The New York Times publicava un reportatge en què donava a conèixer l’opinió d’uns quants empresaris catalans sobre la independència del Principat. José Luis Bonet Ferrer, l’amo de les Caves Freixenet, s’hi mostrava preocupat i deia que el seu punt de vista personal era que “Catalunya és una part essencial d’Espanya i ho ha de continuar essent.” Un empresari temorenc i ancorat en el passat, típic membre, doncs, de l’elit reaccionària i disconforme amb el canvi.

El mateix passat en què estan ancorats els seus competidors, la família Raventós de Can Codorniu. Perquè fa només uns quants anys -no pas gaires, eh!- a les seves caves hi havia a la vista de tothom una repulsiva inscripció dedicada al general Franco, el criminal, que hi va anar el 1949. De segur que hi ha lectors que podrien confirmar si encara avui hi és. És normal que hi anés, si tenim en compte que, segons que ens confirma La Vanguardia del 9 de juny de 1949, els Raventós havien cedit el castell de Raimat -propietat seva- al dictador, en plena guerra, perquè aquest hi pogués dirigir còmodament la campanya contra Catalunya.

I pensar que hi ha pobres espanyols que deixen de comprar aquestes marques de cava per fer boicot als productes i empreses catalans… Si ho sabessin! Potser som nosaltres que hauríem de començar a pensar en altres xampanys. Ep, per tal de fer rectificar aquests senyors, que tampoc no vull que els treballadors i les treballadores es quedin sense feina!

L’altre dia un historiador va escriure un article al diari espanyol El País en què va deixar anar una rastellera de falsedats sobre Catalunya. Els diguem-ne arguments són tan de nyigui-nyogui que no paga la pena d’aturar-s’hi gaire: que si l’escola i els mitjans de comunicació de la Generalitat han adoctrinat (que vol dir que ens han donat la nostra visió i el nostre marc, que és el que fa tothom i el que cal fer -deixem a banda, ara, el debat sobre la construcció d’una història comuna europea-) i bla, bla, bla.

Cap novetat. Ni serà el primer ni serà el darrer. D’aquests articles, n’escriuran sempre: d’aquí a molts anys, en comptes de dir “¿Qué pasa en Cataluña?”, diran “¿Qué pasó en Cataluña?”, i continuaran amb la seva dèria i la seva incomprensió.

Tampoc no és novetat, malauradament, la nostra reacció dependent. Quin dia deixarem de preocupar-nos pel que diu el diari oficial de l’espanyolisme d’esquerres (unes esquerres ben galdoses, doncs)? Millor encara: quan deixarem de perdre ni un segon amb el que diuen els diaris d’un estat malalt d’imperialisme tronat, fracassat políticament i amb no gaire pes a Europa?

Diu que hi ha lectors que deixaran de comprar-lo. Però, encara hi ha catalanistes que el compren? Que no la saben, la línia editorial del diari, de sempre? Que no ho saben que és el policia bo? (Després hi ha els dolents i el bufó de palau, el que es dedica a patentar estelades.) Quan el deixarem de comprar definitivament, aquest diari, a Catalunya? Què volem? Llegir la declaració d’independència a El País, traduïda? Que potser pretenem continuar llegint premsa espanyola, després de la creació del nostre estat i tot?

No m’estranyaria, en un país que, sistemàticament -i en l’adverbi hi ha el mal- s’estima més el Rioja que no pas el Priorat, el Montsant, el Penedès, el Terra Alta o el Pla i Llevant. Massimo d’Azeglio, el polític piemontès, diuen que va dir, si fa no fa, que “feta Itàlia, ara cal fer els italians.” Doncs això.

Els estats plurinacionals a Europa no han funcionat mai (Suïssa, si de cas, és pluricultural): si molts han aguantat tant és perquè s’hi han aplicat la repressió, la tirania, l’absolutisme (al cap i a la fi els règims medievals, moderns i part dels contemporanis han estat dictadures) i, més tard, als segles XIX i XX, també els sistemes de persuasió propis de l’estat modern. Però malgrat això, amb revoltes i guerres o aprofitant moments de feblesa, tots han anat caient i la nació dominant en cadascun ha hagut de veure com les altres, almenys les més estructurades, se li escapaven. La Unió de Kalmar, que agrupava tot Escandinàvia; l’Imperi otomà; l’Imperi austríac; Iugoslàvia; l’Imperi rus (i la seva seqüela, la Unió Soviètica), i l’Imperi alemany (pel que fa a Polònia), tots -i tan poderosos que eren!- han desaparegut de la faç de la terra. Perquè nacions diverses no poden viure plegades en un mateix estat si no és en peu de desigualtat. Només des d’estats diferents poden pactar i conviure.

França és, de moment, l’excepció. O no: tampoc no hi han aconseguit conviure distintes nacions perquè, en realitat, el que ha passat és que l’estat ha esdevingut mononacional per assassinat de les nacionalitats altres que la francesa (dins les cendres hi ha caliu, però). Resum: els estats plurinacionals o esdevenen mononacionals (somni de la casta dominant castellana) o esclaten, tard o d’hora.

Per això, el Regne Unit va perdre la major part d’Irlanda i es continua esberlant; per això, a Itàlia el Tirol del Sud i Sardenya envien signes de vitalitat. Per això, Espanya té els dies comptats.

Aleshores, potser, els països ibèrics -o, si voleu, “espanyols”-, podran mantenir una relació fructífera, com els escandinaus: cadascú des de casa seva.