Estats grans i estats petits
No he entès mai el debat sobre la viabilitat, econòmica o a seques, dels estats segons l’extensió superficial o el nombre d’habitants. Que jo sàpiga, al llarg de la història hi ha hagut sempre estats minúsculs, grans, petitons, enormes, menuts i mitjans. I cap no ha hagut de plegar mai per massa petit (ni per massa gran). Amb la població passa el mateix: des d’estats superpoblats fins a estats mig buits, d’estats amb menys població que un districte de Barcelona a estats que s’enduen quasi el vint per cent de la població mundial, hi ha de tot.
Potser sí que els petits funcionen més aviat millor que no pas els grans, però me’n vénen uns quants al cap, de petits, que gaire bé no hi van; i també n’hi ha de grans que no tenen res a envejar a cap de xic.
El president Mas i el secretari d’Organització de CDC, Josep Rull, han replicat amb l’argument del nivell de vida, igual que molts d’altres. Hi ha qui ha reflexionat sobre què vol dir influència, i encara qui ha demostrat que el pes d’Espanya no és gran cosa, tot i ser aquesta un estat gran. En Partal ha escrit que no importa l’extensió, sinó si es mana o no.
Tot això està molt bé, però em sembla que ningú no ha tocat la qüestió clau: una Catalunya independent no sabem exactament quina influència tindria, per exemple, a la Unió Europea. Ara bé, sí que sabem amb total exactitud quina influència té actualment, com a part integrant d’Espanya, a l’hora de determinar, per exemple, la política exterior d’Europa o el funcionament del BCE: gens ni mica. Zero. Ni veu ni vot. Una raó més per voler la independència: tenir influència a Europa.