GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

[Dedicat a Miquel Grau.]

Aquí s’homenatja oficialment els qui van anar a lluitar amb l’exèrcit de la dictadura nazi.
Aquí es fan córrer dibuixos de jueus amb barretina.
Aquí es fan caricatures en què el president de la Generalitat porta el bigoti de Hitler.
Aquí n’hi ha que van matar un jove valencià fa vint anys.
Aquí fan befa de nosaltres escrivint sempre “nazionalista” amb zeta.
Aquí s’aplaudeix sense vergonya l’afusellament d’un altre president de la Generalitat.
Aquí s’embruten les estàtues dels poetes.
Aquí hi ha antics franquistes que es dediquen a conrear la xenofòbia.
Etc.

I aquí hi ha qui pacta precisament amb aquests xenòfobs d’arrel franquista.
Perquè no volen que la gent s’expressi en un referèndum (que saben que el Govern espanyol no autoritzarà mai).
Perquè per a ells la unitat d’Espanya és més important que la democràcia.
Perquè estan tan obcecats que cauen en l’«antes roja que rota», però al revés.
On vas, PSC?

PD: Us imagineu la reacció de molts si algú pactes amb feixistes una moció favorable a l’autodeterminació?

[Dedicat a Joan Coromines.]

Ara que denigren la llengua amb la infame denominació de LAPAO.
Ara que prohibeixen el nom del País Valencià.
Ara que la República francesa continua sense ratificar l’escarransida Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.
Ara que volen expulsar el català de la vida pública de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.
Ara que tants independentistes del Principat desconeixen, obliden o menyspreen la resta de la nació.

Ara cal recordar què deien el 1934 els grans intel·lectuals d’aquest mateix Principat: afirmaven que era un error, fruit de l’afebliment de la consciència nacional, de limitar la nació al territori de la Generalitat de Catalunya, atès que això era reduir-la a una sola de les regions que la integren. I hi afegien exactament el següent:

La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana. Comprèn, doncs, de les Corberes a l’Horta d’Oriola i de les comarques orientals d’Aragó a la Mediterrània. Composta de quatre grans regions –Principat, València, Balears i Rosselló– cadascuna amb interessants característiques pròpies, cal observar en tots els ordres llur personalitat, que ens dóna una tan gran riquesa d’aspectes. No existeix cap perill –ni cap desig– d’absorció d’una regió per les altres. Fóra contradictori a la tradició històrica i a l’esperit liberal del nostre poble. Respectuosos amb aquesta diversitat, ens cal, també, adquirir plena consciència de la nostra unitat i enfortir-la convenientment, sobretot en l’aspecte cultural. Unitat no vol dir pas submissió d’uns a altres ni uniformació externa; unitat vol dir creació d’uns ideals comuns i la joia de posseir una cultura que tots anomenem nostra. Allà on aquesta unitat ha de manifestar-se amb més energia és davant els altres països; en el contrast entre nacional i estranger és on més hem d’enfortir el sentiment de pàtria, per damunt de les diferències regionals. I no exposem, amb aquestes paraules, cap teoria nova; elles responen a la concepció tradicional i ortodoxa del catalanisme conscient. Això no significa, és clar, que vulguem tancar el pas a cap aspecte possible d’expansió catalana que es pogués plantejar oportunament i que fos viable.

Entre els qui signaren això hi havia Pompeu Fabra -el primer-, Ramon Aramon i Serra, Josep Maria de Casacuberta, Pere Coromines, Joan Coromines, Jaume Massó-Torrents, Lluís Nicolau d’Olwer, Antoni Rovira i Virgili, Jordi Rubió i Pau Vila.
 

[Dedicat a Jesús Moncada.]

Si els arguments dels espanyolistes es redueixen a això que vam veure ahir -i s’hi redueixen, perquè sempre són els mateixos-, ja tenim la independència al sac i gosaria dir que ben lligada i tot.

Comencem per la senyora Camacho, que considera adequat que el Tribunal Constitucional espanyol hagi suspès la nostra Declaració de Sobirania -“eppur si muove”- perquè això “dóna veu a la Catalunya real”, que és “plural”. Dona, si un indignat del 15-M diu que el Parlament no representa la Catalunya real s’entén i té lògica -s’hi estigui d’acord o no-, però que ho digui una diputada d’aquest mateix Parlament… Perquè qui representen, doncs, els diputats i diputades de la Ciutadella? Qui els ha elegits? Els suecs, els xilens, els australians? Ah, i si el Parlament fes el que ella voldria, seria plural, però, si no, no ho és. Això seria propi de nena consentida si no fos molt pitjor: oblida el respecte per la majoria i nega als qui no pensen com ella tota possibilitat de realitzar els seus projectes. Ja ho deien, que a Espanya ho podies defensar tot si no empraves la violència (i si no guanyaves les eleccions).

Continuem pel senyor Rivera i la seva sonsònia que qui té drets són les persones i no pas els territoris. Vejam, i les persones de Catalunya, que no tenen dret a decidir el que els plagui i convingui? I què ho fa que aquest fragment de la humanitat que és el poble espanyol tingui drets? Que ha constituït l’Estat espanyol, estructura juridicoadministrativa que, com tots els estats, recolza sobre… un territori!

I, finalment, el número còmic. El portaveu popular al Parlament irreal, senyor Millo, ha dit que es comença “no respectant la resolució del TC i s’acaba robant a casa del veí [alça Manela!] o aparcant en un gual [oh, un crim abjecte!]”. Bé, si més no, ha tingut el detall de no comparar el Parlament amb la Gestapo, però deixar el cotxe en un gual… Si almenys fos en doble fila!

Allò que dèiem al començament: al Principat, la victòria s’acosta.