Declarada ens tenen la guerra
Centrem-nos, en primer lloc, en el Principat, perquè el procés vers la independència en fa, ara mateix, una de les parts de la nació que més atenció demana. Després, parlem del País Valencià, que reneix i renaixerà.
Però ho tenen malament, perquè el camí cap a la independència és imparable. Aquestes coses no van ara endavant i ara endarrere: són boles de neu que rodolen i rodolen, i hi acaben atrapats fins i tot els tebis o els reticents inicials.
Al País Valencià, l’ofensiva contra la nació en tots els àmbits és constant des de fa dècades. Però la resposta s’alça com més va més ferma. Fixem-nos en la rastellera de victòries dels darrers temps: Carles Mateu Blay, d’Almenara, ha guanyat un judici contra els guàrdies civils que el van retenir durant més de tres hores perquè volia parlar en català; els pares d’una escola de Picassent han guanyat al Tribunal Superior de Justícia del País Valencià el dret que els seus fills estudiïn en català; el Tribunal Suprem espanyol ha donat la raó a Acció Cultural en la llarga batalla per TV3 al País Valencià; el director de l’hospital Jaume I de Castelló ha hagut de demanar disculpes a Elvira Safont, que un metge va insultar perquè parlava en català; Alcoi ret homenatge finalment a Ovidi Montllor amb una placa i un carrer, entre d’altres coses; dos joves de València, Maria Empar i Ismael, reivindiquen al mateix Congrés dels Diputats espanyol l’ensenyament en català, i, finalment, la commemoració d’enguany de la crema de Vila-real (1706) aconsegueix un gran ressò en els mitjans de comunicació i veu el nombre d’assistents que augmenta notablement. Anem endavant. Indiscutiblement.
Persistim i vencerem.