GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

Ignasi Badia i Capdevila

Catalunya sense exèrcit

0
La idea que Catalunya no tingui exèrcit, tal com defensa un manifest que avui presenten una sèrie de persones apreciades i respectades, m’agrada. I hi estic d’acord. Precisament per això, però, em vénen al cap unes quantes preguntes la resposta a les quals ja es deu haver dit i escrit moltes vegades.

Primera (substancial): És correcte de no tenir exèrcit però deixar que altres et facin la feina? Si, per exemple, hi ha alguna altra guerra a Europa com la de Iugoslàvia i trobem lícita una intervenció per aturar-la, per defensar els habitants d’una ciutat indefensa, etc., aplaudirem que els altres països hi participin sense fer-ho nosaltres? Que es morin els altres? O bé, si algun perill ens amenaça, haurem de demanar protecció a França (!) o als EUA? Esteu absolutament segurs que no hi haurà mai un règim agressiu a Algèria? O cap Milosevic espanyol? Que es morin els altres per nosaltres?

Segona (accidental): Acceptaran tranquil·lament les potències una Catalunya independent que no vulgui tenir exèrcit? O pensaran que no volen tenir al costat un estat tan atípic i no ens reconeixeran la independència? (Perquè l’exemple d’Islàndia, sense forces armades, no val: és massa petita.)

Hi insisteixo, aquests dubtes els tinc realment. Amb aquestes preguntes no vull pas donar entenent que defenso la creació de l’exèrcit català. Estic a favor d’una Catalunya desmilitaritzada, però hi ha coses que cal aclarir. Potser podríem fer com fa, precisament, Islàndia, que no té exèrcit estàndard però sí alguna unitat concreta per a l’exterior i certes forces de defensa marítimes, tinguin el nom que tinguin… Senyores i senyors, de quines coses que parlem! Que us n’adoneu?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Carta als cinc diputats del PSC que no van votar

0
Abans-d’ahir vaig enviar la carta que us reprodueixo més avall als cinc diputats del PSC que van desobeir l’ordre de la direcció del partit de votar no a la Declaració de sobirania presentada, finalment, per CiU, ERC i ICV-EUiA. Aquests cinc diputats són Joan Ignasi Elena, Marina Geli, Rocío Martínez-Sampere, Àngel Ros i Núria Ventura. (La foto que il·lustra aquest apunt prové de Tribuna.cat.)

Bon dia,

Em dic Ignasi Badia i Capdevila i, com a ciutadà, us escric aquest
missatge per felicitar-vos per la decisió d'ahir. Sóc independentista, i
dels de tota la vida. Crec que a Catalunya (i els Països Catalans) hi ha
un conflicte per resoldre, però intento no ser frontista i, encara que em
facin enrabiar molt, no sentiré mai odi cap a ningú (i, de vegades,
costa!). El PSC no l'he votat mai: trobo que fa massa anys que -no us
enfadeu- és poc "S" i poc "C". Per això l'he criticat duríssimament, per
exemple en un bloc que escric on veuríeu que sóc un nacionalista del tipus
que segurament vosaltres trobaríeu "essencialista". (Ja us aviso que em
salva que sóc essencialista de totes les nacions; m'encanten les essències
de totes i no només de la meva: és la meva via retorta a l'universalisme.)

L'he criticat duríssimament, el PSC, deia. Em causa més irritació que el
PP, sovint. Per què? Perquè t'enfades més amb la família que amb els
altres. I arribo on anava: crec que els partits espanyols (a Espanya) i
els espanyolistes (a Catalunya) menyspreen o, almenys, negligeixen el PSC.
I que els catalanistes, ara ja sobiranistes, en canvi (llevat dels
intransigents de torn) us esperen i us farien la festa que aquell pare va
fer al fill pròdig. Si, malauradament, no ho fa tot el PSC, feu-ho
vosaltres: participeu en la construcció de l'esquerra de la nova República
catalana. I no patiu pels altres pobles d'Espanya: si Catalunya se'n va,
hi ha tota una oligarquia i una manera de fer les coses i de perdre
energies de les quals quedaran alliberats (ho crec sincerament) i,
aleshores, el model de relació que hi tindrem serà l'escandinau (no ho dic
de broma): lligams profunds i coneguts per tothom, però cadascú lliure a
casa seva.

Gràcies per l'atenció,

Ignasi Badia i Capdevila (Barcelona)
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Vergonya, PSC!

0
El PSC es degrada cada dia que passa. O potser és que sempre ha estat així però ara se li veu més. Avui ha estat en Jaume Collboni, el portaveu del partit, que ha manipulat, enganyat i ofès a consciència.

Segons el portal 3/24, l’home ha demanat que Catalunya pugui exercir el dret a decidir de la manera com s’ha fet “a les democràcies homologables” (i ha aclarit que es referia al Regne Unit i al Canadà), i ha afegit que “si algú vol fer-nos passar per la via d’algunes repúbliques bàltiques, no serà el nostre model.”

És a dir, traduït, que el Govern i els partits que hi donen suport (i potser també hi inclou ICV i la CUP) volen fer-nos seguir el pedregar bàltic i no el camí de roses anglocanadenc. Oh, molt bé, portaveu!

Llàstima que oblida dos detallets de no res: primer, que si no seguim el camí de roses és per l’actitud tancadíssima de l’Estat espanyol (incloent-hi el PSOE i el “compañero” Rubalcaba) en relació amb aquesta qüestió i no pas per voluntat catalana. Aquí en Collboni manipula. Que és una manera d’enganyar.

I segon, que si el procés d’independència dels països bàltics de vegades va ser difícil tampoc no va ser per voluntat seva, sinó perquè vivien sotmesos a una dictadura policial estatista. Aquí en Collboni ofèn tothom qui va participar en la lluita bàltica per la llibertat i la democràcia al llarg dels foscos anys soviètics.

Cinisme i poca vergonya. I res més.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

De teatres nacionals i de partits socialistes

0
Ja està bé, ja, el debat enriquidor, escoltar les raons dels uns i dels altres, l’obertura mental i la valoració dels matisos… Però és que al final volen fer passar bou per bèstia grossa! Parlo d’uns quants treballadors del TNC i de l’enfadós PSC.

Perquè vejam: qui amb dos dits de front que es queixi del “desmantellament de la cultura catalana” hi plantarà cara deixant de parlar el català? Us imagineu una metgessa que administrés verí als pacients per protestar contra les retallades de la sanitat pública? On s’és vist? Els agrada, a aquesta gent, posar-se a la banda d’en Wert i companyia? La brometa de parlar en castellà ja la van assajar fa un temps sense gaire èxit un grapat de mossos. Per sort, aleshores i ara, hi ha treballadores i treballadors responsables.

(Per cert, que sovint, per oposar-se a aquesta mena d’accions hi ha una resposta gairebé automàtica que consisteix a dir, si fa no fa, que això no pot ser perquè pel català “hi ha lluitat molta gent”. Ah, sí, els vells temps gloriosos! “Jo corria davant dels grisos” i tot això… No cal que ens expliquin els mèrits de qui van lluitar pel català -els tenim apuntats al cap i al cor- i, en canvi, potser aniria millor que ens recordessin que, el català, no solament “ha estat un objecte de lluita de molta gent”, sinó que “és”, ara i aquí, un objecte de lluita de molta gent, que atura les agressions constants que la llengua rep en tots els territoris de la nació. O és que no hi pensen?)

(I un altre per cert: deixant a part protestes i queixes, no és gens estrany de trobar-te mossos que se t’adrecen en castellà fins i tot després d’haver-ho fet tu en català. Una altra mostra del desconeixement de la línia que separa els usos lingüístics personals dels institucionals.)

I passo al PSC, que és molt breu: ara es veu que no els agrada la paraula “sobirà” (aplicada al poble català, és clar). Dret a decidir, sí; però poble sobirà, no. Això, com es menja? Si no ets sobirà, què pots decidir? És que escriure això gairebé em fa vergonya, d’obvi com és… Són covards? Són mentiders? A què juguen? Sí, ja ho sé a què juguen; però bé que s’han de denunciar els seus falsos equilibris, oi?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

UDC, PSC i ICV: s’acosta l’hora

0
UDC, PSC i ICV ocupen la franja intermèdia, com més va més estreta, que hi ha entre les forces que propugnen la independència del Principat i les que s’hi oposen. Cada cop més estreta perquè les solucions federals s’han revelat impossibles de dur a la pràctica en aquesta Espanya políticament primària que, al capdavall, és l’única real (amb totes les excepcions impotents que calgui). ERC ja fa anys i CDC darrerament s’han inclinat cap a la banda de la sobirania completa, mentre que el PP i Ciutadans sempre han defensat l’unionisme en forma d’un estat espanyol autonòmic que voldrien corregit cap a una centralisme més gran.

I què passa amb els partits que hi ha enmig dels dos pols? (Per cert, que trobar-se enmig no vol dir ser al punt mitjà virtuós: en aquest hi ha els independentistes, perquè -alerta!- l’extrem oposat a la dominació espanyola de la nació catalana seria la dominació catalana de la nació espanyola i no pas la independència nostra. Entesos, Navarro?)

Una part d’UDC pretén que el partit d’en Carrasco i Formiguera (!) faci d’obstacle a la independència. Això és inadmissible perquè, a banda que aquest sector, de moment malauradament majoritari, l’encapçala en Duran i Lleida, una persona massa àvida de poder i que no compleix la paraula donada, Unió és una força política el pes de la qual és ignot, atès que no es va presentar pas sola a les darreres eleccions, sinó en coalició amb CDC, i amb un programa comú en què, malgrat les ambigüitats, s’apuntava clarament cap a la constitució d’un estat català dins la Unió Europea. Que per això els van votar. Abandonar ara el vaixell seria trair els electors. Cal que algú faci que UDC torni a ser UDC.

El PSC ha de triar entre la independència i la dependència. Mirar si s’estima més la llibertat o si, al contrari, prefereix viure en un estat que o bé nega al poble català la condició de subjecte i, doncs, l’existència, o bé creu que aquest ha d’estar sotmès i, per tant, condemnat a no tenir dignitat. El PSOE solament és el policia bo d’aquesta història. I en Navarro ja ho sap. El PSC ha de demostrar que és alguna cosa més que un trist grup de cercadors de poder i de petits cacics locals. I el PSC ha d’entendre que els únics que sincerament li donen la mà per salvar-lo són els independentistes, que l’esperen com al fill pròdig i que valoren l’aportació que podria fer a la construcció de l’esquerra nacional. El PSC amb els unionistes caminarà cap a la irrellevància social, ja que no té ara mateix un projecte prou nítid ni el separa una distància prou gran del seu perseguidor en nombre de vots, el PP, per poder, com han dit, liderar el no.

Segurament que UDC i el PSC han de passar de la defensa merament retòrica del dret a l’autodeterminació a creure-se’l de debò. I, encara més, s’han d’adonar que la independència ja és l’única via, i no pas la federació ni la confederació. En aquest camí, almenys en la defensa de l’autodeterminació, ICV els porta avantatge. Ara diu que hi conviuen federalistes i independentistes, i m’imagino que els primers, per tradició política, ideologia i motius sentimentals, són reticents a fer el pas. Però el referèndum –o la declaració d’independència- s’acosta, i el país ha de saber què farà ICV. Aquesta ha de veure que, avui, la millor garantia de progrés i de democràcia al nostre país és la independència, i que el millor model per als pobles ibèrics és l’escandinau: col·laboració estreta des de la llibertat de cadascú.

Aquests tres partits (o quatre, comptant-hi EUiA) es troben en una cruïlla: han de saber triar (i tenir el coratge de fer) el millor per al país.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

CiU i ERC no poden fer…

0
Duran i Lleida, el campió de la paraula donada, diu, arran de la declaració que s’ha d’aprovar al Parlament, que el camí cap a la sobirania del Principat de Catalunya CiU i ERC no el poden seguir soles “de cap de les maneres”. Segurament, aquesta idea de la “solitud” de CiU i ERC la tornarem a sentir, llegir o ensumar durant els dies vinents. Anem a pams.

És clar que aconseguir el màxim suport a la declaració de sobirania és positiu. Ningú no ho nega.

Però és clar que aquest suport més ampli ja el tenen, CiU i ERC: ICV segurament les acompanyarà, encara que probablement demanarà, i potser obtindrà, un cert aigualiment del text en el sentit de mantenir incòlume el dret a l’autodeterminació però de desdibuixar l’objectiu concret de l’estat d’Europa. I la CUP, que també les acompanyarà, deurà voler que s’hi incloguin referències a la sobirania econòmica i a la totalitat de la nació, i, si més no retòricament, és possible que les aconsegueixi.

També és clar que el concurs del PSC seria enriquidor, però no ho és tant que sigui, com afirma Duran amb ganes de frenar les coses, “fonamental”. Sobretot perquè el PSC és un partit decadent i a la deriva que com més va menys cal tenir en compte. La seva època ja ha passat.

I una nota final. El Partit Nacional Escocès el 2007 no va poder tirar endavant el referèndum perquè no va arribar a la majoria absoluta (va treure 47 dels 129 diputats del Parlament escocès). Quan, el 2011, si que va assolir aquesta majoria (amb 69 escons), ningú ni a Escòcia ni a Anglaterra ni al món no va dubtar de la legitimitat del procés, i ara la comunitat internacional espera amb total naturalitat que el poble escocès parli.

A casa nostra, de vegades sembla que s’oblidi el detall que els diputats elegits (fa quatre dies!) per defensar l’estat independent (CiU + ERC + CUP) sumen 74 dels 135 escons, majoria absoluta. I encara cal veure cap on es decantarà ICV…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Franco, el criminal, no ho explica tot

0
Publicat el 9 de gener de 2013
Per explicar de pressa les coses, hi ha una tendència natural a la simplificació, a la personalització i a la consideració només d’allò que més ressurt, tot alhora. És el que passa quan es parla de l’agressió del poder espanyol que fa tant que patim, que es redueix sovint a dos noms: Felip V i Franco. Simplifiquem massa, personalitzem excessivament i ens fixem solament en els caps de brot.

El perill d’obrar així és clar: restar-nos força. Si tenim dos malvats més que malvats, encara semblarà que els altres són acceptablement bons. Per això, Carles III i Alfons XII, per exemple, passen per relativament “positius” o, si més no, “neutres”. Però el fet és que tots els Borbons han perpetuat l’obra del seu avi Felip, perquè n’han aprofitat les conseqüències, perquè no han fet res per abolir-la o perquè han treballat per consolidar-la. Com sempre, el cas de la llengua és clar. La rastellera de prohibicions del català no és pas cosa només del mal rei Felip, sinó que se’n decreten tot al llarg dels regnats dels diversos monarques de la família (consulteu l’obra de Ferrer i Gironès). No és solament un rei, són tots els reis. I no són solament els reis, sinó tota la rècula de consellers, ministres, militars, empresaris i intel·lectuals (?) que els acompanya. Tots han estat enemics de la nostra nació, no sols un dolent de pel·lícula que eximeix la resta de l’univers de culpes. I amb el segle XX i el petit dictador sanguinari, passa ben bé el mateix.

Tots els mals del segle passat s’expliquen i es resumeixen en un sol nom: Franco. (Els mals que ens vénen de fora, és clar, que ara no parlem dels nostrats.) Quan, per exemple, en Partal deia, en l’editorial de VilaWeb del 24 de desembre, que les actuacions incontrolades de certs policies espanyols contra dirigents de CiU demostren l’arrelament de la mentalitat franquista en institucions clau de l’Estat, mentalitat en què és preeminent el concepte d’antipàtria, tenia raó, però es descuidava que això de l’antipàtria no és només franquista, sinó que ve d’abans; que les actuacions de l’exèrcit de les primeres dècades del segle XX, com ara l’assalt al Cu-cut!, ja hi responien, i que, en fi, Franco és el cim culminant -cruelment culminant, això sí, però només un cim- d’una serralada molt més llarga i ampla.

I d’aquesta serralada, a banda de les diverses dretes -amb comptadíssimes excepcions-, en formen part, i de gust, la majoria d’esquerrans i d’anarquistes espanyols, cal no oblidar-ho. Dos exemples històrics trobats a l’atzar: una caricatura de la revista de la CNT de Madrid en què Macià apareix amb una esvàstica (1933) i el bandejament del català dels usos formals de l’Exèrcit Popular, durant la guerra.

No són només Felip V i Franco.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Jara i Companys

0
Publicat el 5 de gener de 2013
Vam llegir fa uns quants dies a VilaWeb que l’Associació de Militars Espanyols (AME), que darrerament ja ens ha delectat unes quantes vegades, ha emès un comunicat per expressar com n’estan, de disgustats, amb l’escridassada que va rebre a la plaça de Sant Jaume el representant que l’Exèrcit espanyol va enviar a la presa de possessió del president Mas.

Simplement, la barra d’aquesta gent és infinita. Si tothom sap que si el govern espanyol els ho manés ens bombardejarien; si tothom sap que són hereus sense solució de continuïtat de l’exèrcit que feia les guerres del Marroc i de l’exèrcit de la criminal dictadura franquista; si tothom sap que mai no han demanat perdó per res i, pitjor encara, que les possibilitats que ho facin són remotes, què volen? Que els tirin pètals de rosa?

Encara que molt tard, els culpables de la mort de Víctor Jara potser els jutjaran. Quin goig! Els de la mort del president Companys, mai. Quina tristor! Que els escridassen? Massa poc!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari