GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

Hi ha una dona que es diu Elena Valenciano (la vicesecretària general del PSOE, ves per on!) que diu que el seu partit s’oposa al nostre referèndum o consulta.

Però, vejam, com pot ser que un partit “socialista”, o que algú amb aquest càrrec dins el partit, s’oposi a la lliure expressió democràtica de la gent? De debò que no troben correcte que una col·lectivitat humana es pugui pronunciar sobre l’organització política que li convé més?

Hi afegeix, la vicesecretària, que “el PSOE està en contra d’aquest referèndum, que seria desatrós per a Espanya i també per a Catalunya” i que “el PSOE està en contra de la independència de Catalunya.” Ai, gràcies, que no me’n recordava! No deixa de ser gratificant, per cert, veure que aquesta gent es veuen obligats a dir el sintagma “independència de Catalunya” cada dia…

Sembla que assimilen referèndum a independència; suposo que és per això que el referèndum seria “desastrós” (o és que la mateixa idea de dur-lo a terme els repugna?). Desastrós perquè podria resultar (de fet, sembla que ho tinguin coll avall) que guanyessin els qui volen la independència. Per tant, més val no preguntar-ho, així no se sabrà mai. I si de debò fossin majoria? Doncs que
s’aguantin! Així ens tracten els progressistes espanyols (en Zapatero també s’ha afegit a tot plegat).

La cosa s’assembla bastant a aquella bajanada que haurien de votar “tots els espanyols”. Així segur que sortiria que no i, els catalans, que es fotin! Aquesta és la seva idea de les relacions democràtiques entre iguals. I aquesta gent se’n van a dormir pensant-se que són d’esquerres, defensors de la llibertat i bla-bla-bla.

Tenen por i, per això i com sempre, són intolerants. I, per això i com sempre, n’hi ha que arriben a la mala educació, com algun diputat de Ciutadans al Parlament.

Ànims, gent, que això s’acaba! (Almenys en una part del país.) Ah, i bon Nadal a tothom, fins i tot a la Valenciano!

Corre pel món que algun personatge desgalleguitzat ha dit que “no habrá nación catalana”. Si us penseu que és una amenaça, aneu ben errats. És una frase per calmar el pànic de la tropa desmoralitzada. Es pensen que dient-ho, no passarà allò que tant temen. És un desig angoixat: “la mama no es morirà mai”.

I tampoc no s’entén gaire el rebombori per les malifetes d’en Wert. Que no us n’adoneu, que ja hi som? Però si és igual, aquesta famosa llei! Pobre home! No s’aplicarà fins al setembre, i aleshores ja només faltaran catorze o quinze mesos perquè el ministre assisteixi, impotent, a l’ensorrament del seu món “rojo y gualda”.

I l’altre homenet, amb les seves trucades (anava a descuidar-me la te) a Madrid… No sé pas si mai hi haurà una plaça Mas o una escola Junqueras (o Herrera o Fernández), però segur que ningú no recordarà un tal… Com es deia? Ah, sí: no-sé-què i Lleida.

I per cert, us imagineu algú al Regne Unit que volgués inhabilitar l’Alex Salmond?

Després del 1640, el 1705 i el 1934, aquest 2012 ha començat la quarta revolta de la Generalitat contra l’Imperi. De tothom dependrà que acabi millor que les altres.

Tenim l’espanyolisme extremista reduït al Parlament al vint per cent, si fa no fa, de diputats (menys fóra impossible en la situació actual de conflicte). Tenim el PSC, l’espanyolisme moderat, en una posició com més va més excèntrica i marginal. Tenim com a primera i segona forces polítiques partits d’obediència catalana, tal com sempre havíem volgut. I han pactat entre ells, amb sentit d’estat, perquè Catalunya avanci: CiU no s’ha fet enrere en l’aposta nacional i no ha optat pel PP o el PSC, que ho hauria pogut fer, i ERC, en plena crisi econòmica, ha acceptat, pel bé del país, condicions amb les quals de segur que se sentirà incòmoda. L’esquerra independentista més contundent ha deixat finalment l’extraparlamentarisme a què durant tants anys havia semblat comdemnada i la seva veu arribarà encara més nítidament a la gent. Gairebé dos terços del Parlament, amb ICV, demanen l’exercici del dret d’autodeterminació (i falta veure encara què farà el PSC). I s’actua de debò perquè hi hagi un referèndum el 2014, el referèndum que sempre havíem somiat. D’aquí a menys de vint-i-quatre mesos! Caldrà treballar molt i bé per guanyar-lo, aquest referèndum, però és clar que l’aire fresc torna a circular per la terra, al cap de tres-cents anys.

I d’extrema importància: s’ha de fer arribar tan aviat com sigui possible aquest aire fresc també a les habitacions valencianes, rosselloneses i mallorquines de la casa!

Darrerament, s’ha fet comú d’afirmar que la independència, més que no pas un fi en ella mateixa, és un mitjà per aconseguir… i aquí cadascú hi posa el seu somni o, si més no, la seva justa demanda: una societat millor, una economia sostenible, unes infraestructures útils, un sistema judicial eficient, unes pensions més altes, un país sense espoliació fiscal, una democràcia avançada, una societat desmilitaritzada, etc.

Fins i tot, n’hi ha -i només hi compto els qui van de bona fe- que diuen que solament acceptarien la independència si… i tornem-hi.

Per mi, això és un error. Almenys en part.

Perquè la independència potser sí que és un mitjà -més aviat un marc, diria jo-, però sobretot és, i no entenc per què fa tanta por de dir-ho (tacticisme? complex d’inferioritat?), un fi. O no? Que no n’hi ha prou de deixar de viure dominats, coartats, restringits per uns altres? Que no n’hi ha prou de poder permetre a la nostra identitat de respirar a ple pulmó? Que no n’hi ha prou de disposar de tots els nostres recursos? Que no n’hi ha prou d’alliberar la nostra llengua d’amenaces de fora?

Dir que solament acceptem la independència si això o allò és trampa. Hom ha de ser lliure, faci el que faci, i no només si fa com jo vull. Hi havia republicans d’esquerra que temien el vot femení perquè podia afavorir la dreta. Ho entenc, però no ho defenso: les dones havien de poder votar perquè això era un fi en si mateix i no un mer mitjà per fer guanyar l’esquerra.

Doncs el mateix pel que fa a la independència: no servirà per fer les coses així o aixà, servirà simplement per fer les coses com voldrem nosaltres.

El primer, antic alcalde socialista de la Corunya, que detesta el gallec, diu que la immersió és com la persecució nazi dels jueus. Quina manera de mentir i de menystenir la memòria de les víctimes de la barbàrie nazi! Quin fàstic!

El segon amenaça, com un pinxo de mala mort, el president o qui sigui que gosi de demanar el parer al poble, no fos cas que aquest s’expressés contra “la continuïtat històrica de la nació espanyola”. Hi ha coses que es veu que estan per sobre de la voluntat popular. El gran demòcrata!

El tercer, l’home brillant, d’una brillantor entelada pel fanatisme jacobí, també amenaça i diu que cal “aplicar la llei”. I és matrícula d’honor en cinisme: solament es pot decidir sobre el que a mi em sembli; o és que t’havies descuidat de qui hi mana, aquí? Violència vestida amb roba fina.

I la quarta, que diu que el model lingüístic escolar que s’ha d’imitar és el francès: ja som al cap del carrer! Ves que no li agradi el “symbole”, el petit objecte sàdic que s’anaven passant els infants sorpresos parlant “patuès”, de manera que es castigava qui el tenia al final de les classes. Ara ja no el fan servir: fora dels guetos, cap infant ja no parla espontàniament occità, bretó o català. Aquesta dona vol que el nostre món desaparegui, així de simple i de cruel.

Mentida, autoritarisme, violència i desarrelament. És una necessitat moral urgent que la nostra nació -tota alhora o per etapes- surti de l’Estat espanyol. I del francès.

Entenguem per “independentista” la candidatura que defensa la creació d’un estat català separat de l’espanyol, sigui aquest estat d’abast solament principatí o completament nacional i es vegi la independència com un objectiu immediat o bé com una fita més allunyada en el temps.

Establert això, l’evolució del resultat de les candidatures independentistes en les successives eleccions al Parlament de Catalunya és la següent (entre claudàtors, les candidatures sense representació parlamentària, amb un nombre molt petit de vots en els casos de Catalunya Lliure, Estat Català i Partit Republicà Català):

1980: 58.875 vots; 2,18 % dels vots; 0 escons ([Nacionalistes d’Esquerra], [Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional])

1984: 35.937 vots, 1,25 % dels vots; 0 escons ([Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra])

1988: 111.647 vots; 4,10 % dels vots; 6 escons (Esquerra Republicana de Catalunya/ERC)

1992: 215.607 vots; 8,10 % dels vots; 11 escons (ERC, [Catalunya Lliure])

1995: 305.867 vots; 9,50 % dels vots; 13 escons (ERC)

1999: 272.947 vots; 8,76 % dels vots; 12 escons (ERC, [Estat Català/EC])

2003: 546.214 vots; 16,46 % dels vots; 23 escons (ERC, [EC])

2006: 422.379 vots; 14,20 % dels vots; 21 escons (ERC, [Partit Republicà Català])

2010: 360.077 vots; 11,56 % dels vots; 14 escons (ERC, Solidaritat Catalana per la Independència/SI, [Reagrupament Independentista])

2012: 1.781.460 vots; 49,12 % dels vots; 74 escons (Convergència i Unió, ERC, Candidatura d’Unitat Popular, [SI])

Durant la legislatura que aviat començarà, hi ha possibilitats reals que es dugui a terme un referèndum (o una consulta) d’autodeteminació. També podria ser que la legislatura s’escurcés perquè, davant la impossibilitat de tirar endavant aquest referèndum o aquesta consulta, es convoquessin unes eleccions anticipades de caràcter plebiscitari. O fins i tot es podria esdevenir que es proclamés la independència del Principat al Parlament, sense referèndum ni consulta. Tot això no s’havia donat mai abans, és una novetat històrica absoluta.