GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

Ignasi Badia i Capdevila

No s’adonen de res

0
En un moment d’ebullició independentista com el que ara vivim al Principat, sembla que des de l’altre camp haurien d’arribar senyals de concòrdia o moderació, ni que fos només per simple interès.

Doncs no: d’una banda, segons el diari Ara, el Govern espanyol, del PP, estudia la possibilitat que la fallida de les autopistes de Madrid la paguem valencians i principatins amb el nostre peatge de cada dia (gairebé sembla una broma).

D’altra banda, segons el 3/24, un dels vicepresidents del Parlament europeu, que és del PSOE, ha dit que no veu “ni viable ni raonable” d’autoritzar l’ús del català a la cambra. (I que ens insulta no ho veu?)

Regalen arguments a l’independentisme i no se n’adonen, perquè no saben res del que passa al nostre país, o els és ben igual, de tan segurs com se senten.

I potser sí que poden estar tranquils. El mateix vespre de la gran manifestació mallorquina, Catalunya Informació, per exemple, s’estimava més d’informar abans de les eleccions andaluses i asturianes -quan encara no n’hi havia ni resultats!- que del que s’esdevenia a Palma (en van parlar en segon lloc). Consignes de més amunt? Espanyolisme dels periodistes? Em va doldre. I pensava en aquells valents: Jaume Bonet i Tomeu Amengual. Glòria a ells.
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Punts de referència (4): la bandera de la República

0
Cal dir quina serà la bandera de la nostra República? Evidentment, no. El que cal, però, és veure què en podem fer, de totes les altres que ara mateix hi ha en circulació. Per començar, l’estelada, i per continuar, les actuals banderes autonòmiques del País Valencià i de les Illes Balears.

La bandera estelada, quan el triomf ja s’haurà assolit i, doncs, perdrà el caràcter de bandera de lluita que té avui dia, es podria fer servir perfectament, si es creu convenient que tinguin una bandera distinta, per a les forces armades, ja que, alguna forma d’exèrcit, bé l’haurem de tenir, malgrat que tants segles sense sobirania ens n’hagin desavesat.

Les banderes de les actuals comunitats autònomes valenciana i balear, tot i que molts les deveu veure -amb raó- com a símbols imposats per separar-nos, les podem fer nostres, tenint en compte l’arrelament més o menys gran que ja han aconseguit, perquè serveixin per solucionar el problema de trobar una senyera per a cadascun dels estats federats diferent de la nacional, la simple quadribarrada, a la qual, ara, ja no s’oposarien, sinó que la complementarien.

Naturalment, se’ns planteja una darrera qüestió: si la bandera de la franja blava serà la de l’Estat valencià i la del castell, la del balear, quina s’haurà d’adoptar per al Principat? Potser no caldria altra cosa que recuperar la de sant Jordi, símbol nacional important i l’antiga del país abans que s’adoptessin els quatre pals del casal de Barcelona, però, per coherència simbòlica i estètica amb la dels altres estats, es podrien combinar els pals amb la creu de sant Jordi, combinació que, amb variants, ja existeix als escuts de Barcelona, Cerdanya, Manresa, Vic, Igualada, etc., i que en el passat ja s’havia utilitzat de vegades per representar el Principat.

PD: Amb gran alegria he descobert més tard que Armand de Fluvià havia fet ja fa temps una proposta molt semblant a la meva (http://www.armanddefluvia.com/articulos/detalle/31).

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Punts de referència (3): els estats de la República

0
Sembla evident que, per antecedents històrics i encara més per tradició política i realitat social actual, la nostra república serà un estat federal; tan asimètric com calgui, però federal i no pas confederal, perquè les confederacions serveixen per unir nacions, no parts d’un mateix cos nacional com és el nostre cas.

També es veu clar que d’estats federats n’hi haurà tres: les Illes Balears, el País Valencià i el Principat, amb capital, respectivament, a Palma, València i Barcelona. Hi ha una sèrie de qüestions, referides a la capital federal i a l’estructura interna de cada estat, que caldrà discutir, per això. No és pas aquest el lloc per parlar-ne, però sí que, almenys, les podem enumerar.

a) ¿Tortosa, la capital de la República, hauria de continuar formant part, administrativament, del Principat o hauria de constituir una demarcació particular, una mena de districte federal?

b) ¿Cadascuna de les illes hauria de formar una simple regió o vegueria o tindria un estatus diferent, amb més competències? La resposta a aquesta pregunta depèn de quines competències es consideri que haurien de tenir les regions que compondran cadascun dels estats.

c) ¿L’actual Catalunya del Nord tindria un estatut especial transitori, tenint en compte que el fet de pertànyer a França l’ha separada en molts aspectes (legislatiu, socioeconòmic, lingüístic) de la resta del país?

d) ¿Les comarques de llengua altra que la catalana s’haurien d’integrar en demarcacions territorials més àmplies, atenent factors econòmics, geogràfics, etc. o, al contrari, haurien de constituir unitats administratives separades (formades per una sola comarca o més) que responguessin fidelment a llur circumstància cultural i lingüística?

e) Si la resposta a la pregunta anterior fos la primera, ¿hi podria haver dues estructures administratives paral·leles, l’una per a afers culturals i lingüístics i l’altra per a la resta d’assumptes? Per exemple, la Vall d’Aran i la Fenolleda podrien constituir, a semblança del que s’esdevé a Bèlgica, una comunitat occitana, a desgrat que formessin part d’unitats administratives diferents.

f) ¿Quina solució es donaria a Cerdanya -i a d’altres casos similars que poguessin sorgir-, comarca que ha demanat -la part meridional, administrada per la Generalitat de Catalunya- de tenir un estatus administratiu diferenciat?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

8 de Març

0
Publicat el 8 de març de 2012
Ahir van actuar els occitans de Nadau a Barcelona. Els guia la defensa de la terra explotada i el manteniment de la flama de la llengua. Són la veu dels oprimits. I se m’ha acudit de començar a comptar oprimits: els occitans, els catalans, els… I els treballadors i les treballadores, que carreguen el mort d’una crisi desencadenada pel gran capital. I les persones homosexuals, perseguides en molts llocs i mal mirades arreu. I, és clar, les dones: mig món.

N’hi ha més: cecs, sords, coixos, malalts mentals i tots aquells que la societat amb prou feines accepta. Immigrants i joves. I les velles i els vells, que n’hi ha tants de reclosos en aquestes presons suaus anomenades residències, perquè ha arribat un punt que no sabem què fer-ne, com a societat, de la gent gran… I tornem-hi, que és 8 de març, també les dones: mig món. Disculpeu-me, de segur que me’n descuido uns quants.

En queden ben pocs, de lliures. Ningú, de fet. Qui oprimeix per aquí és oprimit per allà. El gran banquer també serà vell oblidat de residència. El pobre cambrer immigrant et dirà que, a ell, li parlis en espanyol. Ja ho sé, ja ho sé, que hi ha opressions i opressions. No sóc cap beneit. Vull dir només que, per començar, hauríem de ser conscients de les opressions que pateixen els altres, no solament de la nostra (o les nostres). De la que pateixen les dones: mig món.

Ho diu la lletra de la cançó de Nadau: “Lhèu [potser] veiram pas jamei la fin. La libertat qu’ei lo camin.”

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

No us respondran pas, senyora de Luna

0
Publicat el 7 de març de 2012
En un país immers en un conflicte nacional com el nostre, que la delegada del Govern espanyol digui que farà complir la llei i que vetllarà perquè en tots els ajuntaments del Principat hi voleï la bandera d’Espanya és normal. Què voleu que faci, la delegada? Que li sigui igual que no es compleixi la llei en una qüestió tan delicada arreu del món com la dels símbols? Que no defensi el projecte nacional espanyol i tant se li’n doni que la normalitat nacional catalana s’imposi a l’espanyola? Si els delegats del Govern espanyol anteriors no s’hi havien ficat era per por d’atiar un conflicte de conseqüències polítiques difícils de preveure. Perquè anar fent en la confusió perpètua ja els anava bé. María de los Llanos de Luna agafa el bou per les banyes. El temps dirà si, des del punt de vista de la seva causa, ha estat valenta o temerària.

El que decep, com sempre, és la reacció dels partits catalans (llevat de SI, que ha estat força clara). Segons El Punt-Avui, tant CiU com el PSC i ERC -d’ICV no se’n sap res- han dit, òbviament amb matisos diversos, que havent-hi els problemes que hi ha -es refereixen a la crisi econòmica- sembla estrany que la delegada es dediqui a aquests afers. ERC, almenys, ha demanat un tracte econòmic millor per a Catalunya, però no ha anat al pinyol de la qüestió. Respostes, doncs, totes de la mena que sempre m’ha irritat més, perquè fugen d’estudi i són covardes.

Vejam, no s’hi val a barrejar peres amb pomes. La crisi econòmica no ens impedeix pas d’ocupar-nos d’altres coses. Afirmar-ho és solament una manera d’eludir el debat. Segurament, si el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dicta una sentència contra la immersió lingüística, algú dirà que no n’hi ha per tant, que l’important és el patiment de les persones sense feina…

Els partits catalans que creuen en Espanya podrien defensar un canvi de la legislació espanyola en sentit liberal per tal que, per exemple, en cada institució hi onegés solament la bandera corresponent (només l’espanyola en els edificis de l’administració estatal, només la catalana en els de la Generalitat i només la municipal als ajuntaments).

Els partits que es proclamen independentistes, sobiranistes o com vulgueu dir-ne haurien de respondre a la delegada, simplement, que no volen que al nostre país hi voleï una bandera estrangera, la bandera de l’estat del qual desitgen sortir.

Però no, solament covardes fugides d’estudi.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Fainé

0
Publicat el 4 de març de 2012

De fa temps que penso que tothom hauria de cobrar el mateix sou. Això, més que ser la meva opinió estricta, és un punt de vista que crec que algú ha de defensar perquè la síntesi final d’aquest debat tiri més cap a una banda que no pas cap a l’altra.

Perquè totes les feines hi ha d’haver algú que les faci, perquè no tothom té la sort de tenir certes capacitats, perquè tots els infants han de tenir les mateixes oportunitats sigui quina sigui la feina dels pares, etc.

De segur que hi ha altres maneres de mirar-s’ho. Ara bé, em sembla que la majoria estarà d’acord que hi ha coses excessives. Que potser, a més del salari mínim, caldria un salari màxim.

Heus ací les xifres: enguany, el salari mínim interprofessional a l’Estat espanyol és de 641,40 € mensuals. El president Mas, segons el Periódico, en cobra 12.000 cada mes (desconec si, pel seu càrrec, rep altres ingressos). Aquí hi ha qui bramarà contra els polítics -algun-, que guanyen gairebé 19 vegades més que el salari mínim.

Però és que la bona és una altra. I ens fa veure que potser les ires ciutadanes s’adrecen una mica massa contra el poder polític i massa poc contra el poder econòmic. Resulta que Isidre Fainé, el president de La Caixa, el 2011 va ingressar cada mes en total, segons VilaWeb, 224.167 €, és a dir, 349,5 vegades el salari mínim actual!

Que tothom pensi el que vulgui. Per mi, això no és correcte. Per mi, així no anem bé.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari