GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

Ignasi Badia i Capdevila

Independents o frustrats?

0
Com em passa tantes vegades, davant l’editorial d’avui d’en Vicent Partal he pensat dues coses: primera, que està bé que algú digui això així i, segona, que sap expressar nítidament el que molts opinem però no sabríem dir tan bé.

En resum, en Partal diu que, com a país, podem continuar com fins ara o optar definitivament per la independència. I continuar com fins ara vol dir que se’ns vagin acumulant problemes sense resoldre: “I ací és on som. Amb l’aeroport, amb les seleccions nacionals, amb els diners que ens roben cada dia, amb l’oficialitat del català a Europa, amb les caixes que s’esvaeixen, amb la llengua a l’escola sota amenaça, amb TV3 en la picota… posats en un camí de frustració permanent.” També esmenta, aquests dies és inevitable, el cas d’Escòcia.

D’acord. Del tot. Però hi ha una cosa que em neguiteja.

Som gaires els qui ens sentim frustrats per aquestes qüestions irresoltes? Als milers de seguidors de la Roja els importen gaire les nostres seleccions? I a aquells a qui l’esport no interessa? L’oficialitat del català a Europa treu la son a tota la gent que ni sap on és el Parlament europeu, per exemple? Les caixes? “A mi m’és igual d’on siguin mentre em donin bons interessos”, diran molts. TV3, moltíssima gent no la mira mai o gairebé mai. I la llengua a l’escola… N’hi ha molts que pensen, i potser no tots ho diuen, que ja estaria bé que una part de l’ensenyament fos en castellà, perquè tenim la sort de saber dues llengües i bla, bla, bla.

Encara hi ha els diners que ens roben, el gran argument del nostre temps -i que per a segons qui sembla l’únic, cosa que em desagrada profundament-. Però és que ni això no ho veu tothom. Si us llegiu el Memorial de greuges davant les polítiques del Govern de la Generalitat, de la Plataforma Prou Retallades, que va convocar la manifestació de dissabte passat, veureu que l’espoliació fiscal ni s’hi esmenta. Ja ho sé, que tot plegat era contra la política del Govern del Principat, però ni esmentar-ho… Creuen que “amb una fiscalitat justa [que faci pagar a qui més té] i la lluita contra el frau, els governs podrien recaptar milers de milions d’euros que farien innecessàries les actuals agressions a l’estat del benestar i la cohesió social.” Ep, que, en general, hi estic ben d’acord! Però a mi em sembla que també cal tenir present la nostra situació de subordinació econòmica. En canvi, es veu que moltes altres persones no la consideren rellevant.

Vull dir que la independència resoldria tot de qüestions que uns quants vivim com a problemes o agressions, però que potser per a molts són coses menors o llunyanes. Vull dir que potser no en som prou, els qui necessitem la independència.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Hem renunciat a Cabdet?

1
A l’apunt de fa uns quants dies sobre les fronteres de la República hi esmentava Cabdet, un poble d’història desconeguda per a la majoria de nosaltres que mereix sens dubte una mica d’atenció.

Després de l’estira-i-arronsa territorial amb Castella que va caracteritzar la història del sud valencià i de Múrcia en temps de Jaume I i els seus descendents immediats, el 1305 Cabdet va restar definitivament integrat al Regne de València, del qual constituïa un enclavament envoltat de terra castellana. Avui, en canvi, Cabdet forma part de la comunitat autònoma de Castella-la Manxa. En algun moment de la història, doncs, va passar alguna cosa.

Efectivament, el daltabaix de la guerra de Successió va afectar també Cabdet, i molt directament. Felip V, per l’adhesió del municipi a la causa austriacista, el va incorporar el 1707, com a càstig, a la població castellana veïna i rival de Villena (probablement, la seva peculiar situació geogràfica hi va ajudar). El 1736, el poble va recuperar la independència, però va romandre fora del Regne de València. Paradoxalment, aquesta independència li va impedir el retorn al País Valencià el 1836, any que Villena va passar a la província d’Alacant. Els darrers lligams de Cabdet amb el nostre país s’extingiren el 1950, que el poble va deixar de pertànyer al bisbat d’Oriola.

Cabdet, per això, encara avui dia manté en certs aspectes més relació amb la ciutat d’Alacant que no pas amb la d’Albacete i, en un altre àmbit, conserva tradicions valencianes com ara les festes de moros i cristians i les danses en honor al nen Jesús. A l’escut hi té les quatre barres. Pel que fa a la llengua, aquesta població de més de 10.000 habitants és de parla castellana -amb catalanismes-; del passat catalanoparlant que esmenta alguna font, no en tinc ara mateix notícies fefaents.

I tampoc no tinc notícies que mai des del nostre país ningú hagi demanat el retorn de Cabdet al País Valencià -i si hi ha hagut res no ha estat gran cosa-: ni el regionalisme, ni l’independentisme, ni la dreta, ni l’esquerra. Fins i tot la Gran Enciclopèdia Catalana el deixa fora dels Països Catalans. Amb quins arguments? Els de Felip V?

És clar que no vull convertir Cabdet en el Gibraltar català, perquè per sobre dels motius històrics hi ha la realitat de la vida d’avui i el sentiment de les persones que viuen a cada lloc. Però, ves per on, aquí hi ha teca: el 1861 es va crear una comissió de personalitats cabdetanes que va fer gestions, infructuoses, perquè el municipi retornés al País Valencià i, just abans que l’actual mapa autonòmic espanyol es consolidés, la valencianitat d’almenys una part de la població es va tornar a fer palesa; així es veu en tres notícies a què es pot accedir des de l’article “Cabdet” de la Viquipèdia:

Per l’octubre de 1977, deia l’ABC, el centre regional de Televisió Espanyola de València va emetre una notícia segons la qual “alguns representants” de Cabdet volien que el poble s’integrés al País Valencià; pel desembre del mateix any, segons La Vanguardia, van destituir el secretari accidental de l’Ajuntament perquè era favorable al retorn del poble al País Valencià, defensava el dret a decidir dels habitants sobre aquesta qüestió i recollia signatures d’altres ciutadans que pensaven igual, i, finalment, per l’agost del 1983, altra volta segons l’ABC, un grup de veïns que propugnava la incorporació del poble al País Valencià va demanar a l’Ajuntament que durant les festes de setembre la bandera de Castella-la Manxa no voleiés a la seu del municipi.

Per reblar el clau, llegiu què diuen a la pàgina web Archivos de historia de Caudete: “La lluita per aconseguir que Cabdet fos valencià va durar molt de temps; fins i tot en l’actualitat hi ha molts partidaris que encara ho desitgen [sic], però mai no es va aconseguir que Cabdet pertanyés a la província d’Alacant.”

Què, algú s’hi posa?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Catàleg de veus mortes (2): el polàbic

0
Cap al segle IV, l’avançada més occidental dels eslaus es va escampar per un bon tros de l’actual Alemanya oriental, seguint si fa no fa el curs de l’Elba. Efectivament, qualsevol mapa de l’Imperi carolingi -ja al segle IX- que mireu us farà veure que l’Alemanya d’aleshores no arribava tan enllà, per llevant, com ho fa avui dia perquè els eslaus l’aturaven. Els pobles eslaus que vivien al llarg de l’Elba s’anomenaven polabis, que justament vol dir això: po Labe “al costat de l’Elba”.

Al llarg de l’època medieval, en el context de la pugna secular entre germànics i eslaus, els alemanys es van anar emparant de la terra polàbica. (Els darrers -de moment- episodis d’aquesta pugna, per cert, van tenir lloc com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, amb la definició de les fronteres de la Polònia contemporània.)

És per això que al segle XII es va engegar un procés de germanització que va anar minant la fortalesa de la cultura i l’idioma dels polabis. El trist desenllaç va arribar, finalment, l’any 1756, que va morir la darrera dona que parlava la llengua polàbica. Avui, d’aquesta en resten pocs vestigis: per exemple, un grapat de topònims alemanys acabats, de manera ben eslava, en -ow. El polàbic ja no se sentirà mai més. Una llengua menys: un món més pobre.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El PSC és un cadàver

0
És un cadàver perquè és una font que ja no raja o un riu que es va assecant i que va esdevenint bassal putrefacte. És intel·lectualment pobre i políticament covard. Potser encara s’arrossegarà anys o dècades, què us diré, com els carlins, però ja no és res. Fa molt de temps que ho penso, i en donen mostres com més va més sovintejades. Per exemple, en Joaquim Nadal l’altre dia.

Segons VilaWeb, en Nadal va dir a Catalunya Informació que “Escòcia no és un mirall per a Catalunya”, perquè tenen situacions diferents; que “Catalunya hauria de reflexionar sobre el fet que tots els països nous que s’han creat provenen de l’antic espai comunista”, i que “un concert econòmic com el del País Basc costarà molt”, tot i que es pot arribar a un nou pacte fiscal.

Això vol dir que van parlar de la independència -ja no ens en podem estar, de parlar-ne- i, com que la creació de nous estats ja no és cap novetat a Europa, ell va haver de parar el cop dient que Catalunya era diferent perquè tots els nascuts durant els darrers anys eren a la part del continent que havia estat sota l’òrbita soviètica. (Abans, a l’època de la guerra freda, quan s’independitzaven els actuals estats africans i asiàtics, els unionistes no tenien aquests patiments tan a prop geogràficament, però per si de cas ens deien que Catalunya era diferent perquè no era una antiga colònia extraeuropea.)

Naturalment, però, li van retreure el cas escocès i ja només li va quedar l’argument esquifit de les “situacions diferents” (sí, home, és clar, a Escòcia hi plou més que a Catalunya i, a més, és en una illa -nosaltres també som unes illes, alto!, però en Nadal segurament pensava en les quatre províncies i prou-). D’altra banda, quan la cosa es devia desviar cap al pacte fiscal, va dir que sí, però que de concert econòmic com el basc no n’hi hauria pas.

Pobresa intel·lectual, doncs, perquè no dóna arguments atractius a favor de la permanència a Espanya, només alça barricades de palla successives per anar-s’hi arrecerant darrere, i covardia política, perquè davant el problema del finançament predica la resignació i prou, qualsevol altra cosa “costarà molt”.

El PSC no crea, ni proposa, ni fa avançar, ni resol. Avorreix sobiranament. Està immòbil. És un cadàver.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Punts de referència (2): les fronteres de la República

0
Els límits de la nostra nació són, a grans trets, clars per a tothom des de ja fa una pila d’anys, i la difusió que n’ha fet, per exemple, la Gran Enciclopèdia Catalana ha estat ben fructífera. Sabem que la llengua és l’element definidor del país i que, per tant, la nostra base territorial primera és el domini de la llengua catalana. Però no hi ha una coincidència absoluta entre límit lingüístic i límit polític -com no n’hi ha gairebé mai- i, de la mateixa manera que hi ha contrades catalanòfones que no formen part de la nació, també n’hi ha de no catalanòfones que hom hi considera incorporades per motius històrics, polítics, econòmics, etc. A l’hora d’establir els límits de la nostra república caldrà tenir en compte tot això, i potser hi haurà d’haver modificacions. (I, d’altra banda, tot plegat ha de restar sempre subjecte a la decisió del poble, és clar.)

De territoris de llengua catalana que no formen part de la nació n’hi ha dos: l’Alguer i el Carxe. Tant la ciutat sarda com la petita comarca murciana van ser poblats -als segles XIV i XIX, respectivament- amb gent nostra, sí, però estan situats dins altres nacions, Sardenya i Espanya. No formaran part, per tant, de la República, encara que això no exclou, evidentment, que hi puguem mantenir intenses relacions lingüístiques, culturals, econòmiques i, en general, humanes.

Així mateix, hi ha el cas d’Andorra. Andorra és un país català, per situació geogràfica, cultura, llengua i dret; ara bé, una trajectòria històrica singular l’ha dotada d’una estatalitat que constitueix el factor principal de la identitat andorrana actual. No haurà pas, doncs, d’integrar-se a la República, amb la qual, això sí, probablement establirà els mateixos lligams que hi ha ara entre Liechtenstein i Suïssa o entre San Marino i Itàlia.

La voluntat dels habitants de les comarques de llengua castellana o occitana que habitualment s’inclouen en el nostre àmbit nacional s’haurà de tenir en compte d’una manera especial a l’hora d’establir les fronteres de la República, atès que, naturalment, podrien voler-ne restar fora. Cal distingir-hi les comarques lligades tradicionalment al nostre país de les que hi van ser afegides tardanament quan ja no érem sobirans.

Les primeres són la Vall d’Aran, pel cantó occità, integrada al Principat el 1313, i la majoria de comarques castellanòfones del País Valencià (en què la presència del castellà data de temps més reculats o menys, segons les circumstàncies de cada cas), que ja a l’edat mitjana formaven part del Regne de València.

També cal considerar inclòs en aquest grup, malgrat que presenta una realitat lingüística diferent, el cas de la vall de Benasc, amb una identitat particular que es reflecteix en el seu parlar, atribuït per certs lingüistes al català i per d’altres a l’aragonès, mentre que n’hi ha que en defensen l’autonomia lingüística.

Les segones són la Fenolleda, comarca occitanòfona que formà, amb les catalanes annexades a França el 1659, el nou departament dels Pirineus Orientals (1790) -aquesta comarca, però, ja havia tingut forts lligams amb el Principat abans de la intrusió francesa a Occitània al segle XIII- i les valencianes de la Plana d’Utiel (tret de Sinarques i Xera), incorporada voluntàriament a la província de València el 1851, i la part majoritària de l’Alt Vinalopó, és a dir, Villena i Saix, municipis incorporats a la província d’Alacant el 1836.

Per acabar, s’haurà de consultar també als habitants del municipi castellanoparlant de Cabdet, valencià de sempre però integrat després de la guerra de Successió al regne castellà de Múrcia (actual província d’Albacete, a Castella-la Manxa), sobre la seva pertinença a la nostra república.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Enmig de la immundícia

0
Rajoy, en un article sobre Fraga publicat arran de la mort d’aquest: “Tenim aquí l’home, en definitiva, que optà per ser reformista quan ser reformista podia ser en extrem negatiu per a les legítimes expectatives personals.”

Que sacrificat, en Fraga! Oh!

Comunicat del PSOE fet públic després de la mort de Fraga: “El PSOE vol manifestar el seu profund respecte per la figura del president fundador del Partit Popular i, especialment, pel seu paper actiu i determinant durant la Transició. Els demòcrates sempre recordarem amb gratitud la seva feina com a ponent en l’elaboració de la Constitució espanyola de 1978.”

El 3 de març de 1976, dia dels fets de Vitòria, és dins la Transició, oi?

Notícia de l’Ara d’avui: “El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, i el Govern han fet públic un comunicat a través del qual expressen el seu condol per la mort de Manuel Fraga Iribarne. Al comunicat se’l defineix com a “personatge important en la vida política espanyola i gallega en la segona meitat del segle XX.”

Calia? “Transició nacional” cap a què, president?

Vivim enmig -o sota- d’això.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Mossos: exigeixo una rectificació, però ja no servirà de res.

0
Els caps sindicals dels Mossos d’Esquadra que han tingut la idea de no fer servir el català com a mesura de protesta laboral només mereixen el qualificatiu d’incapaços i d’ineficients per al lloc que ocupen. Una idea amb tan poc trellat no és pròpia d’un cos de policia que es vulgui seriós. No hi ha proporció ni elegància ni respecte. Em sento molt lluny d’aquests agents i em trobo -altre cop- sense policia. Solament em resta creure que no tots els mossos siguin d’aquesta mena, i espero que els agents sensats i correctes faran sentir la veu immediatament.

Però hi ha una altra cosa encara pitjor, i que ara per ara no té remei: tenim la policia -almenys en part- a les mans de persones que no s’estimen Catalunya de debò. Si se l’estimessin no els hauria sortit mai aquesta idea de dins. Són gent aliena. No m’estimen a mi, ni els meus avantpassats, ni els meus fills. En el fons, ens menyspreen. En prenc nota.

PD: La reacció dels agents sensats i correctes ja la tenim aquí: http://policiadecatalunya.blogspot.com/2012/01/declaracio-de-compromis-de-mossos.html

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Barcelona (País Valencià)

0
Els Reis, sempre savis, m’han portat el disc Te’n cantaré més de mil, de Pep Gimeno “Botifarra”. Es veu que durant l’any passat vaig ser bon minyó.

És sabut que Gimeno ha recuperat un grapat notable de cançons tradicionals valencianes; si no les hagués recollides -sense intermediaris- de la boca de la gent gran, moltes potser s’haurien anat oblidant. Parlem de vellets de Nàquera, Castelló de la Ribera, el Genovés, Llocnou d’en Fenollet, la Llosa de Ranes, Roglà i Corberà, la Torre d’en Lloris i Torrella, poblacions gairebé totes de la Costera.

També de la capital d’aquesta comarca, Xàtiva, n’ha arreplegat cançons. El mateix Gimeno n’és fill, de Xàtiva, com Raimon i Feliu Ventura. Xàtiva, la ciutat que Felip V féu cremar i que, per això, exhibeix el retrat del primer Borbó penjat de cap per avall.

Tot plegat, molt valencià.

Enmig del disc, de sobte, una veu infantil canta una cançó que fa:

Demà és festa, / sant Joan la fa. / Arreem l’escopeta / i se n’anem a caçar.
Tira un tir, / mata un pardal / vestit de general […]

Al blocaire barceloní que subscriu això el cervell li reacciona immediatament: però si aquesta cançó la sap! Amb una lletra una mica diferent, això sí:

Avui és festa, / sant Josep la fa. / Agafa l’escopeta / i se’n va a caçar.
Tira un tiro, / mata un pardal / vestit de general […]

El blocaire remena per internet i troba tot de versions de la cançoneta: a Terrassa la canten com a Barcelona; a Vilaplana (Baix Camp) diuen així:

Demà és festa, / sant Joan la fa. / Agafa l’escopeta / i se’n va a caçar.
Tira un tiro, / mata un pardal, / el tira a l’olla / sense oli ni sal.

A Blanes fa:

Avui és festa, / sant Joan la fa. / Agafa l’escopeta / i se’n va a caçar.
Tira un tiro, / mata un pardal […]

I finalment, a Juneda (Garrigues) la lletra és aquesta:

Demà és diumenge, / sant Joan la fa. / Agafa una escopeta / i se’n va a caçar.
Tira un tiro, / mata un pardal
[…]

Els valencians no es deuen imaginar que aquesta cançó també és pròpia del Principat, i els principatins deuen ignorar que és genuïnament valenciana.

Potser és hora que recordem el que tu i jo sabem i que sovint oblidem: que Terrassa, Vilaplana, Blanes, Juneda i Barcelona també són poblacions valencianes.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’origen de les coses

0
Publicat el 7 de gener de 2012
Molt sovint el costum i la rutina ens fan oblidar l’origen de les coses. O més aviat ens el fan desar a l’armari: sabem quin és i que hi és, però no hi pensem. I hi ha coses grandioses que tenen un origen concret, concret. De tres paraules, per exemple.

Ahir i abans-d’ahir vam viure l’explosió de Reis. Una manifestació de consumisme desbocat. O un esclat d’il·lusió genuïna. L’alegria infantil. Aquell trencaclosques, aquella nina, aquell rellotge, aquelles pintures, aquell conte, aquell cotxe teledirigit… L’alegria dels grans. Aquell llibre, aquell electrodomèstic, aquell jersei, aquella màquina de fer fotos, aquell mòbil, aquella estada de dos dies, aquells prismàtics… Per a parents i amics, dies de caminar, cercar i remenar. Per a botiguers i firaires, dies de feinada i de calaix -diuen que enguany una mica menys-. Els qui ho celebren i els qui no ho fan. Algun foraster que no ens coneix les tradicions que descobreix bocabadat una cavalcada orientalment majestuosa.

I potser no hi hauria res si no fos perquè Mateu va escriure que els “savis d’Orient”, després d’adorar l’infant, “li oferiren presents”. Ve-t’ho ací: hi ha un fil que uneix directament aquesta frase breu i antiga amb l’ordinador nou des d’on potser em llegiu. I encara hi ha qui diu que els Reis no existeixen!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Catàleg de veus mortes (1): el dàlmata

0
Publicat el 4 de gener de 2012
Una llengua germana de la nostra s’havia parlat a la Dalmàcia, l’actual costa croata, durant tota l’edat mitjana i també, cada vegada menys, després, fins que es va extingir del tot amb la mort, el 10 de juny de 1898, de la darrera persona que la sabia parlar: Tuone Udaina -en italià, Antonio Udina-, natural de l’illa de Krk -en italià, Veglia-.

Amb Tuone Udaina, víctima -sembla- d’un accident laboral, una explosió, el llatí que els romans havien deixat a la riba oriental de la mar Adriàtica desapareixia per sempre més. Ningú no ha tornat a sentir mots com aquests, extrets de l’inici d’una carta del segle XIV, escrita a la ciutat de Zadar:

A ser Pon, unuriuol canceler de Ragusa, Todru de Fomat d’Çara saluduui cun oni uostro unur. A mi fo ditu qui lu frar d’maistru Nicola Murar si dimanda rasun nanti la curti de Ragusa contra Franciscu, meu fiol […].

A la carta, Todru de Fomat, de Zadar, hi escriu al canceller de Ragusa -en serbocroat, Dubrovnik- per defensar el seu fill Franciscu, acusat de tenir deutes.

Tot un món es va acabar, doncs, quan es va acabar la llengua. I un altre món, el nostre, es va fer més pobre, aquell dia. I molts ho troben anecdòtic, normal, natural; segurament, desitjable.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Punts de referència (1): Tortosa, capital de la República

0
Publicat el 3 de gener de 2012
Sempre hem cregut que als qui pensem que els nostres diversos territoris formen una sola nació ens cal precisar més uns quants conceptes importants per dotar aquesta nació d’uns punts de referència sòlids. És clar que les aportacions d’Antoni Rovira i Virgili, Joan Fuster, la Gran Enciclopèdia Catalana, etc. ja constitueixen la feina grossa, però així i tot encara ens agradarà de donar l’opinió sobre els límits territorials; l’estructura política; el nom del país, dels habitants i de la llengua; l’idioma oficial; la bandera, i, finalment -i d’això tractarem en aquest apunt-, la capital.

El nostre país no té capital. La qüestió es deu deixar “per més endavant”, i així veiem que la Gran Enciclopèdia Catalana defineix Barcelona amb aquestes paraules: “Municipi i cap de comarca del Barcelonès”. València no passa de ser un “municipi situat a la plana litoral valenciana central”. Palma i Perpinyà són, respectivament, un “municipi de Mallorca” i un “municipi del Rosselló”.

A la resta d’Europa les coses són diferents. Per exemple, Roma és la “capital d’Itàlia, del Laci i de la província homònima” i Madrid, la “capital de l’Estat espanyol i de la comunitat autònoma homònima.”

La modèstia amb què són tractades les nostres ciutats deixa veure a la clara que no es van voler ferir susceptibilitats, que no es va voler entrar en una qüestió espinosa quan encara no calia o les dues coses alhora. Però bé que s’hauran d’instal·lar en algun “municipi” les institucions de la nostra república, bé que hi haurà d’haver una seu del parlament o un palau presidencial, oi?

La nostra candidata -no devem pas ser els primers a dir-ho- és Tortosa. Palma, València i Barcelona, naturalment, serien les capitals dels estats constitutius de la República, però la capital d’aquesta seria Tortosa. Per què? A banda que pensem que la capital ha de ser al continent per raons estratègiques, Tortosa està ben comunicada -i amb possibilitats de millora: corredor mediterrani i aeroport-, té una bona situació geogràfica i gaudeix d’un clima suau. A la ciutat hi viuen cap a quaranta mil persones i, per tant, no es partiria de zero a l’hora d’establir-hi una capital. Tampoc no és una ciutat sense arrels ni personalitat; al contrari, té una història dues voltes mil·lenària.

A més, Tortosa és equidistant de les nostres dues grans ciutats continentals, València i Barcelona, ja que es troba a uns dos-cents quilòmetres tant de l’una com de l’altra. També està ben situada respecte a Palma i s’hi podria connectar de manera còmoda.

Sobretot, però, com a capital de l’Ebre, Tortosa és la frontissa de la nació, el punt on conflueixen allò principatí i allò valencià: és la ciutat més valenciana del Principat, de manera que tothom se la sentiria seva, valencians i principatins; i també balears, atès que es tracta d’una ciutat mediterrània de passat àrab, com les illenques.

Doncs això: Tortosa, capital de la República. I que ningú no pateixi: Nova York o Los Angeles no hi han perdut gens, amb la capitalitat de Washington.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Una curiositat: l’Skating Club de Barcelona

0
Publicat el 2 de gener de 2012
L’altre dia vaig anar a l’Skating Club de Barcelona i, deixant de banda les peripècies més o menys esportives del fet, em vaig adonar, quan era a la pista, que havia entrat en un indret -potser- únic al món.

Perquè no recordo haver vist mai enlloc, llevat d’algun aplec de caràcter polític, una exhibició pública simultània tan gran de banderes de nacions sense estat: Còrsega, Escòcia, Gal·les, Sardenya, el País Basc, Flandes i altres (llàstima que no hi hagués l’occitana!). També n’hi tenen d’estats d’arreu del món. I la catalana, és clar (al vestidor en versió estelada). L’única espanyola que hi vaig saber trobar va ser la tricolor republicana. Un lloc interessant des de molts punts de vista, doncs, l’Skating Club…
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari