Aquest dissabte, 14 de novembre, el Front Polisario ha declarat trencat l’alto el foc que mantenia la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD) amb el regne del Marroc. La ruptura ha estat provocada per la intervenció de l’exèrcit marroquí, a finales d’octubre, per desallotjar activistes saharauís que bloquejaven el pas fronterer de Guerguerat que uneix Mauritània amb els territoris saharauís ocupats pel Marroc. Vicent Partal explica avui amb detall a Vilaweb el rerefons del conflicte https://www.vilaweb.cat/noticies/dos-quilometres-de-republica-que-han-ences-la-guerra-al-sahara/
Hi ha un fet fundacional en l’origen d’aquesta situació d’imperialisme marroquí sobre l’antiga colònia espanyola del Sàhara Occidental, en què el rei borbó Juan Carlos va tenir un especial protagonisme, mentre a Madrid s’estava morint el generalot i ell ocupava provisionalment les funcions de cap d’Estat. Situació d’interinitat que el rei del Marroc va aprofitar per convocar la “Marxa Verda”, amb milers de marroquins envaint el nord del territori en disputa, quan ja els organismes internacionals s’havien pronunciat a favor del reconeixement del dret d’autodeterminació, un dret que el Regne d’Espanya havia d’implementar. I no ho havia fet.
Llavors es va produir un viatge sorpresa de Juan Carlos al Sàhara. En teoria, per donar suport a les tropes espanyoles que havien de garantir els drets dels saharauís. En realitat, per preparar-ne la retirada que els deixaria indefensos davant l’ocupació de l’exèrcit marroquí. Va ser l’origen de la guerra entre el Front Polisario i el Marroc, l’exili de miles de saharauis als camps de refugiats a Algèria i l’alto el foc –que ara s’ha trencat– sota la supervisió internacional.
Àlvar Valls, al seu llibre sobre Andorra (ed. Pagès) explica una anécdota significativa al respecte. Diu que, en certa ocasió, el rei espanyol va dir a Joan Martí Alanís, bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, que li agradaria ser ell mateix copríncep com ho és el president de la República Francesa. Això volia dir que aquest privilegió hauria de deixar d’estar en mans del titular del bisbat d’Urgell i passar a la jurisdicció reial espanyola. El bisbe li va contestar: Perdoni que m’hi negui, però no voldria que sa majestat acabés tractant els andorrans com va fer amb els saharauís. I Àlvar Valls afegeix que, a partir d’aquell moment, el bisbe d’Urgell va accelerar el procés de constitucionaliztació de la independència andorrana, que en aquella moments era encara embrionari.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!