26 d'agost de 2021
0 comentaris

SOBRE LA CATÀSTROFE D’AFGANISTAN

Afganistan torna a ser en el centre de la informació mundial. He deixat passar uns dies sense dir-ne res perquè no em crec prou informat per aportar alguna cosa a allò que he vist i sentit en diversos mitjans.
Guardar silenci em semblava, però, inoportú, atesa la catàstrofe que ara mateix –fruit d’una guerra entre humans– s’hi viu. I mentre es produeix l’evacuació d’una part ínfima de la població, segueixen els morts.
Dubtant, doncs, sobre què hi podia afegir, vaig llegir fa un parell de dies un article –a “Nació digital”– de l’exdiputada de la CUP al Parlament de Catalunya, Gabriela Serra. Suportat per la seva llarga experiència i compromís en la cooperació internacional, em va semblar oportú reproduir-lo. Si més no, convidant a llegir-lo amb deteniment, em sembla acomplir ni que sigui parcialment el meu deure de dir-hi alguna cosa, ni que sigui en ploma d’altri.
OPINIÓ

Del Suport Decidit a la Derrota Pactada

«Qui va parlar de Llibertat Duradora i Suport Decidit? Qui d’ajuda humanitària i reconstrucció…?»

per Gabriela Serra, Barcelona, Catalunya | 21 d’agost de 2021 a les 20:00 |

Les dramàtiques imatges, notícies, informacions i previsions que estem constatant a conseqüència de la derrota militar dels EUA i l’OTAN a l’Afganistan, per part de la insurrecció Talibà, no fan més que demostrar la perversitat del bel·licisme, l’armamentisme com a negoci, les polítiques d’ingerència i intrusives i les ànsies de control geoestratègic per part de grans potències d’un color o un altre.

Novament, el recurs a la violència s’ha imposat al diàleg, la negociació, la mediació, una autèntica reconstrucció i ajuda humanitària… I aquesta opció és la que ara ens escup a la cara el resultat de la seva crua perversitat.

I és partint de l’horror que em va provocar el passat i que ara el manté el present i el futur del poble afganès, de les seves gents, especialment les dones i les nenes que la meva memòria m’evoca la terrible foto del Trio de les Açores. Bush, Blair i l’espanyolíssim Aznar.

Tres homes somrients i satisfets després d’haver acordat -en nom de la necessària lluita global contra el terror-, una de les malifetes militars i humanes més execrables de principis de segle: la invasió de l’Iraq uns dos anys després de l’Afganistan.

Sempre em va esglaiar la fatuïtat que emanaven aquests tres personatges. De Bush, què dir: el petrolier emperador. De Blair -un laborista reconvertit a neoliberal- tampoc molt a comentar: una abraçada fraternal amb el president d’una excolònia britànica independitzada, els EUA. Però de l’espanyolíssim Aznar… d’aquest sí. D’aquest sí que cal parlar-ne…

Aznar, el llavors president del Regne d’Espanya, al qual li quedava exactament un any en el càrrec. La Cimera de les Açores es va celebrar el 16 de març del 2003 i la legislatura aznarista finalitzava just per aquestes dates, però del 2004, coincidint amb el terrible atemptat de l’11 M.

Però tornem a la fotografia. A Aznar se’l veu pletòric, ell se sent important, reconegut per l’emperador estatunidenc. I així va ser: Aznar va arribar a la Cimera amb els deures fets: 17.000 tones d’equipament militar lliurat l’1 de març del 2003. Exactament quinze dies abans de la seva foto per a la història. Segons ell mateix va declarar el 2017: mai he tingut millor foto que la de les Açores.

Segons el diari Público, per documents desclassificats recentment del Departament d’Estat dels EUA, les 17.000 tones respondrien a: 100 tancs, 36 morters, 200 míssils guiats antitancs, 4.000 cartutxos per a morters, 56.000 pistoles… aquesta va ser la targeta de visita amb la qual Aznar es va presentar a les Açores obtenint la consideració d’aliat d’alt rang… amb el privilegi de mantenir trobades bilaterals amb el president Bush.

Amb qui no va trobar “l’oportunitat” per a acordar l’enviament de les 17.000 tones, va ser amb el Congrés. Aznar i el ministre de Defensa Federico Trillo van ometre informar/sol·licitar permís al Congrés per a formalitzar aquesta donació d’armament a l’exèrcit afganès.

És més, en data d’avui, segons assegura la ministra de Defensa Margarita Robles -en resposta a la pregunta escrita del diputat Roberto Uriarte, coneixedor de la irregularitat d’aquest enviament-, aquesta “donació” del govern d’Aznar – la major realitzada pel Regne d’Espanya a l’Afganistan- no consta en cap registre del Ministeri de Defensa.

Però la participació en la Força Internacional d’Assistència a la Seguretat (ISAF) del Regne d’Espanya no queda aquí. Aznar i Trillo van posar a disposició dels EUA les bases de Rota i Morón, dos punts importants per al trànsit entre els EUA, l’Afganistan i l’Iraq. Segons la mateixa documentació desclassificada uns 4.000 avions militars i 120 vaixells de guerra estatunidencs transiten anualment per aquestes bases.

El canvi de govern post eleccions del 2004 no va modificar aquesta concessió. Si bé és cert que Rodríguez Zapatero va reconduir part de la relació subordinada d’Aznar vers els EUA amb la retirada de les tropes de l’Iraq, amb l’Afganistan va mantenir la política dictaminada per l’OTAN participant en la ISAF apèndix de la Missió de Llibertat Duradora dels EUA fins a 2014 i posteriorment, ja en el 2015, en la Missió Suport Decidit fins al seu tancament el 13 de maig del present any.

Gairebé vint anys de presència espanyola a l’Afganistan. Uns 4.000 milions d’euros; 27.100 soldats enviats en diferents reemplaçaments; 102 militars morts (d’entre ells dues dones soldades i dos intèrprets afganesos). Presència que deixa en la seva retirada: centenars de milers de morts i mutilats, una població desprotegida, un país arruïnat i destruït, milers de col·laboradors abandonats a la seva sort, riuades de refugiats, els senyors de la guerra enriquits gràcies a la corruptela, i centenars de milers de dones i nenes objectius de la truculenta i criminal aplicació de la xaria islàmica…

Ara sí, Biden retira els efectius assumint els acords signats a Doha el febrer de 2020 entre Trump i els talibans. Acords que, segons diversos experts més les declaracions de Husain Haqqani –director per a Àsia Central i Meridional de l’Institut Hudson i exambaixador del Pakistan en Estats- a la BBC, són la causa del retorn dels talibans: Allò no va ser un acord de pau, va ser “una rendició”, dixit.

Per la seva part la Unió Europa, per boca Josep Borrell, el seu alt representant per a afers exteriors i política de seguretat, ha manifestat que l’ocorregut a l’Afganistan és la derrota del món occidental, afegint que la UE obrirà un “diàleg” amb els talibans per a evitar una crisi humanitària perquè han guanyat la guerra.

Qui va parlar de Llibertat Duradora i Suport Decidit? Qui d’ajuda humanitària i reconstrucció…?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!