Com deia pocs dies abans que es fes l’acte de presentació a l’auditori de la Generalitat de Catalunya, l’editorial valenciana Tres i Quatre acaba de fer-nos un regal estraordinari per aquest nadal. Tres llibres, tres. Antologies de tres mestres del periodisme que ja no hi són: els periodistes d’ofici Ramon Barnils i Xavier Vinader, i l’assagista i prolífic autor d’articles Joan Fuster.
Acabo de llegir el dedicat a Ramon Barnils, amb cent cinquanta articles publicats a la revista El Temps i aplegats amb el títol “Contra el nacionalisme espanyol”. Barnils em perdonaria, em sembla, que li canviés el títol pel que he triat per a aquest comentar. Fa molt de temps ja que uso el terme imperi per qualificar l’Estat que ens oprimeix. I és contra aquest Estat, Regne d’Espanya, que Barnils dedica els seus articles més punyents. I, doncs, també contra els que qualifica de nacionalistes espanyols i els seus òrgans d’expressió (com ara els articles que dedica als mitjans de comunicació del règim, amb especial predilecció per al que anomena Boletín Orteguiano del Estado (BOE) El País.
Periodista “nascut en la derrota i educat en la dictadura” –com diu el president legítim de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, en el pròleg– té com un dels seus objectius explícits desemmascarar el poder i mecanismes de dominació de l’imperi, subtils o explícits. En la perspectiva de l’alliberament, això és l’internacionalisme. Vegeu, per exemple, el conjunt d’articles que va dedicar als cent anys de l’article “La independència de Catalunya”, de Joan Maragall. Només una cita: “Afortunadament el món sempre és món, que dóna voltes cada dia sense aturar-se, i les voltes que ara dóna les dóna en el nostre sentit: l’internacionalisme, és a dir, la relació entre nacions iguals”.
Era l’abril del 1989, en plena eclosió de les independències bàltiques, balcàniques, la unificació alemanya i l’enderrocament parcial de l’imperi soviètic. També eren temps del referéndum sobre el tractat europeu de Maastricht. Temps de necessitat creixent de treure’s de sobre els “arnats, tronats, casposos…” estats europeus (els dràstics adjectius són seus). “Encara que votar sí a Maastricht no signifiqui res ni els prengui ni una engruna de poder,–escriu– potser també és veritat que si l’hàbit europeu no fa el monjo, ajuda a fer-lo. I els ciutadans, a còpia de votar europeu perquè sí, pot acabar acostumant-se a votar europeu no perquè sí, sinó per treure’s del damunt la caspa, els casposos, els tronats, els arnats estats i els seus condignes servidors: els xovinistes de tota la vida, decidits a no perdre ni una engruna del seu caspós, tronat, arnat poder”.
Sorprenen gratament, del recull, els articles dedicats a ERC i al seu procés de transformació en un partit independentista d’esquerres, això és –en la seva visió– socialdemòcrata. Escrits per una persona com en Ramon, vinculat ideològicament a l’anarquisme –amb molts matisos, això sí, però no en debades va dirigir la Soli– que no tenia manies a l’hora de valorar el paper de la política i els seus riscos en poder dels polítics. Semblen escrits ara mateix i, d’ells, es poden extreue lliçons prou actuals.
De l’agut fibló de la crítica barniliana no ens salvem ni nosaltres mateixos. Com quan, servint-se de l’aportacó de J.B. Culla a la història del republicanisme lerrouxista a Catalunya, no té manies a dir-nos: “Obrim, doncs, els ulls i prou gemecs de cornut: el lerrouxisme és un càncer típicament català i no pas inoculat pels espanyols, que es limiten a fomentar-lo. És cosa nostra. Si ha estat i és cosa nostra, és de gallines atribuir-lo als espanyols”.
Per si us abelleix llegir més coses d’en Barnils, el digital mèdia.cat, impulsar pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, té una sección d’hemeroteca on n’ha anat publicant diversos textos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!