“Primavera valenciana” és el nom d’una web que recull l’esperit de les lluites de febrer del 2012 a València que es designen per aquest nom. Sovint hi trobo textos ben engrescadors. Com el que publicaven el 27 de desembre de l’any passat amb el títol “L’anarquisme com a teoria d’organització”. De fet, es tracta d’una traducció d’un article que signava el nord-americà Collin Ward a mitjans dels anys seixanta del segle passat.
Com que de fa ja força temps em sedueixen les teories llibertàries –després d’una època de militància en el comunisme més estricte del Partido del Trabajo de España (PTE)–, de fet des que vaig derivar cap a l’independentisme, el text em va interessar força. Ward parteix de desfer una pretesa paradoxa: la que considera anarquia i organització com a dues coses oposades, incompatibles l’una i l’altra. “Però, de fet, anarquia vol dir absència de govern, absència d’autoritat”, diu. No pas absència d’organització. “Els anarquistes –afegeix– diuen que n’hi pot haver i és desitjable que n’hi hagi”.
I aquí és quan sorgeix l’autèntica oposició entre principi d’autoritat –el que regeix els estats actuals– i principi social, que defensen els anarquistas. El principi d’autoritat és el principi de dominació, mitjançant el qual són els governs els qui fan i forcen les lleis que permeten “als qui tenen” retenir el control sobre els béns socials en lloc de compartir-los amb “els qui no tenen”.
En canvi, el principi social fonamenta l’organització en l’associació voluntària que neix des de baix, on les persones poden entrar o sortir-ne i iniciar-ne una de nova. Una mena d’associació que estaria regida per quatre principis. Hauria de ser voluntària, funcional, temporal i petita.
És aquest principi de la petitesa potser el que m’ha semblat més atractiu. Sobretot perquè el nostre és un país petit. Fa pocs dies vaig ensopegar a Barcelona amb una dona taxista que ens va dir que era armènia. La conversa es va anar fent cada vegada més apassionada, perquè coincidíem persones originàries de països petits dominats per grans. “Els grans no ens deixen ser com som, se’ns mengen” –repetia una i altra vegada la taxista, encara present en la conversa la darrera catàstrofe de la pèrdua militar del control de l’armeni Alt Karabakh pel domini de l’Azerbaidjan.
Per abordar qüestions d’abast més ampli, els anarquistes defensen el principi federatiu. Comunes, sindicats, consells obrers… es federen per aconseguir abastar les qüestions a gran escala. Sempre partint de baix i no de dalt. Petits grups funcionals vinculats de forma federal. Per trobar alguna forma aproximativa, i amb totes les prevencions, Ward usa l’exemple del federalisme suís on, encara ara, és vigent el referèndum sobre petites i grans coses.
L’article s’allarga en d’altres consideracions, però crec que amb aquest resum és suficient per adonar-nos de l’abast de la teoria anarquista en relació a l’organització. No deixo, doncs, de recomanar-vos-en la lectura sencera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!