En aquesta ocasió i coordinat per Josep Lluís Gómez Mompart, Publicacions de la Universitat de València (2022) ha publicat “Vint anys de periodisme a la Universitat de València”. Amb la participació de 42 docents que aporten la seva experiència i reflexions sobre la seva participació en aquell procés fundacional. Un recull encapçalat per un article del mateix Gómez Mompart (ara ja professor emèrit), que va ser l’encarregat de posar en marxa aquests estudis que, com remarquen diversos articulistes, no tenien fins llavors un reconeixement adequat en la universitat pública valenciana mentre que sí que el tenien en la privada. ”Una greu anomalías històrica”, com ho qualifica un dels autors.

Val la pena constatar un fet, per a mi, rellevant: la gran majoria dels docents que hi aporten un article seu són professors i professores associats. Conseqüència d’un dels objectius dels plans que al llarg d’aquests anys han regit aquests estudis: que allò que es vol aconseguir amb la docència acadèmica i teòrica sigui recolzat i contrastat amb el coneixement pràctic de la feina professional per altres docents. Un objectiu que la majoria dels articulistes que fan constar que son associats destaquen com un valor, per cert no reconegut –com denuncien alguns d’ells– amb una digna retribució econòmica i una participació en l’elaboració dels plans d’estudis. Un altre objectiu a destacar, per la seva novetat, és la posada en valor del periodisme científic i tecnològic.

La relació professors-alumnes la destaquen molts dels docents en les seves aportaciones. Remarquen com han après tant dels alumnes com se suposa que els alumnes ho han fet d’ells. Així com la satisfacció per trobar-los després exercint –quan han pogut– com a periodistes. Quan han pogut perquè una qüestió prèvia als estudis és l’accés als cursos de Periodisme, per als quals es demanen notes de tall molt altes quan després, a l’hora d’accedir a l’exercici professional –si ho aconsegueixen–, les perspectives s’esfondren perquè la feina resulta molt allunyada d’allò a què l’alumne titulat de fa poc esperava, amb escasses perspectives laborals i un treball cada vegada més precari.

Aquests vint anys han estat de profunds canvis en el procés de producció i difusió periodística i, també, en les característiques de l’alumnat, tant en la seva cultura comunicativa com en les seves expectatives. Això ha comportat una adequació continuada dels plans d’estudis, destorbada per cert –com denuncien alguns articles– per l’aplicació del Pla Bolonya. La irrupció de la revolució tecnològica ha estat decisiva en els canvis consegüents en els estudis universitaris. També, doncs, en la configuració del futur professional que s’espera que respongui a un determinat model: crític i responsable pel que fa a l’exercici d’un periodisme de qualitat. En el convenciment que el bon periodisme és fonamental en una societat democràtica i el control dels poders públics.

Tal com diu Gómez Mompart en l’article introductori, “el periodisme de qualitat ha complert contemporàniament una funció social important, sense la qual les democràcies modernes no haguessin pogut funcionar ni desenvolupar-se tal com les coneixem a Occident. Tanmateix, en ple descrèdit de les democràcies, els diversos poders produeixen tota classe de desinformació per minimitzar el periodisme socialment convenient i confondre la ciutadania”. Una convicció que comparteixen i remarquen diverses aportacions recollides al llibre. I a la qual responen els criteris dels diferents plans d’estudi que reprodueixen els annexos.

Cal remarcar, també, l’apartat amb articles de professorat de matèries no estrictament periodístiques –contra una visió reduccionista del treball periodisític– que integren el tercer capítol: llengua (català, espanyol i anglès), geografia humana, estadística (sorprenentment amb el rebuig dels estudiants que la cursaven), història contemporània, medicaments i salut, biotecnologia… Que aporten una visió més enllà del que sovint es qualifica com a periodisme.

El llibre constitueix –com el qualifica el mateix Gómez Mompart– un “ego-llibre” farcit de petites històries que aporten una visió plural del que han estat aquests vint anys. Amb anècdotes significatives i reflexions sobre l’experiència viscuda. I un elogi generalitzat per als estudiants a qui sovint es qualifica com a excel·lents i amb una participació activa i enriquidora.