JOAN FUSTER, EL MESTRE
Dels tres llibres presentats per l’editorial Tres i Quatre en un acte a l’auditori de la Generalitat de Catalunya el 2 de desembre passat, “Escrits de combat” és el menys periodístic. Agrupa cinc opuscles (com els qualifica ell mateix) de Joan Fuster, dels quals només un (“País Valencià, per què?”) refà quatre articles publicats entre el 15 i el 19 de setembre de 1981 al Diario de Valencia.
Fuster, el mestre de tants valencians (o no), hi aborda temes clau en la concepció de la nació i la llengua: el nom de la nació i del país; la bandera (contra la campanya per afegir el blau a la senyera nacional catalana per identificar la del País Valencià); la situació de la llengua en el conjunt de la nació, i la cultura.
El preocupa sobretot el regionalisme a què s’ha vist abocada la nació sencera, trossejada ja fa massa temps en tres (o quatre, si hi incloem la Catalunya del Nord) regions cada vegada més allunyades entre elles. Per això, dóna tanta importància a la qüestió dels noms. I s’apunta al corrent en favor dels Països Catalans, en lloc de Catalunya Gran o Catalunya, per designar el conjunt dels territoris on es parla català.
”Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble –escriu–, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració”. Reintegració que dependrà d’una evolució social “de gran envergadura”. És interessant la visió que té dels particularismes dels diversos Països Catalans, que no deixa ingènuament de banda. “La unitat que som abraça i tolera una pluralitat perceptible” diu. I per això remarca el plural Països.
Per superar el provincialisme de fer equivalent la denominació València a l’estricta ciutat o com a molt a la província que porta el seu nom, defensa a ultrança la necessitat de parlar de País Valencià. Per evitar, d’altra banda, apartar del conjunt del país les altres dues províncies. No veu viables, en canvi, els noms de Regió o Regne, i menys encara l’ambígua Levante (espanyol esclar), que “diluïa –diu– qualsevol projecte d’unitat valenciana real”.
A la qüestió dels noms hi afegeix la de la llengua, afectada per un procés de dialectalització paral·lel al de provincialització. Fuster sembla apuntar-se a la lista dels pessimistes sobre el seu futur. Sobretot tenint en compte l’impacte dels mitjans de comunicació de masses en espanyol. Però només ho sembla.”La culpa tembé és nostra” –diu–. Però afegeix: “No estem per perdre temps”. Si no hi ha temps per perdre, doncs, senyal que hi ha força coses a fer.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!