La utilizació que fem de les paraules no és gratuïta i, segons quines fem servir per connotar un o altre concepte, l’efecte en el lector o oïdor serà un o altre. Per això, poc a poc, he anat elaborant el meu particular llibre d’estil que afecta la tria de determinades paraules en lloc d’altres. Com és el cas d’imperialsme.
La uso tan sovint com sé, en lloc de nacionalisme, quan aquest terme es fa servir per designar la ideologia que acompanya la dominació nacional d’un poble sobre un altre. Per mi no hi ha dues menes de nacionalisme. El nacionalisme només s’escau per als qui lluiten per l’alliberament nacional. Els qui ho fan per mantenir la dominació d’una nació sobre altres són, ras i curt, imperialistes. I nosaltres, antimperialistes, això és nacionalistes o independentistes.
Per això quan parlo del Regne d’Espanya o de la República Francesa –o de tutti quanti–, m’hi refereixo com a imperis. I el rei d’Espanya el denomino rei-emperador, una tipologia política d’altra banda que hauría de ser molt apreciada pels defensors de la monarquia espanyola, ja que s’usa per caracteritzar, entre d’altres, Alfons VII de Castella i Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!