Antoni Batista és de ben segur el periodista català que ha escrit més sobre la política basca. Centenars de textos periodístics i deu llibres. El darrer –i definitu, diu ell mateix– aquest “ETA i nosaltres” (Pòrtic) que acabo de llegir. Apassionat com soc de fa molt de temps per la lluita de la bona gent basca per les seves llibertats, no cal dir que me l’he llegit apassionadament. Tant com –intueixo– ell l’ha escrit.
Batista –que revela moltes coses que ha anat coneixent, fruit de la seva investigació incansable, amb els anys i la constància de la seva feina, centra el llibre en les relacions d’ETA amb “nosaltres”. Esadir, amb la bona gent catalana. I, si ho voleu, també amb els periodistes i el periodisme. Perquè el llibre, al cap i la fi, és també una lliçó de periodisme, sobretot el pròleg i l’epíleg. Amb la seva obsessió, tant de bon periodista, pel que anomena “polifonia de fonts”.
Repassa l’evolució de la relació d’ETA amb nosaltres des d’abans que ETA existís. De quan la guerra del 36 al 39. Amb atenció especial a aquell 5 de febrer del 1939 en què el president de Catalunya, Lluís Companys, i el lehendakari basc, José Antonio Aguirre, creuaven la frontera i iniciaven el camí de l’exili. Que seria per al nostre president l’avantsala de la seva execució.
L’evolució d’aquestes relacions és, en la visió de Batista, la història d’un llarg procés de decepció catalana. Des de l’admiració per aquells nois i noies d’ETA que gosaven enfrontar-se al franquisme amb les armes i en patien –com tanta gent basca– la repressió, fins al progessiu allunyament sobretot després dels cotxes-bomba a Hipercor (19 de juny de 1987) i a la caserna de la guàrdia civil de Vic (29 de maig de 1991) i l’atemptat mortal contra Ernest Lluch (21 de novembre de 2000), amic personal de Batista.
Amb moments tan crucials per a ambdós països com la tancada d’intel·lectuals catalans al monestir de Montserrat el desembre de 1970 contra el consell de guerra de Burgos, reunió que va ser l’embrió del principal instrument de lluita per les llibertats catalanes a finals del franquisme: l’Assemblea de Catalunya.
Les penes de mort imposades pel Consell de Guerra de Burgos van ser finalment commutades. No va passar el mateix amb la que, quatre anys i mig després, va condemnar a mort Jon Paredes Manot (“Txiki”) a Barcelona, condemna que va ser executada el 27 de setembre de 1975 a Cerdanyola del Vallès.
Aquell assassinat legal em va impactar especialment perquè, com a periodista, vaig haver de cobrir-ne el Consell de Guerra. De la meva crònica en deu quedar constància a l’hemeroteca del diari Tele/eXprés.
El llibre d’Antoni Batista és, però, molt més que un recorregut històric. És sobretot un himne a la pau, al futur que es va obrir amb la decisió d’ETA de deixar les armes i autodissoldre’s. I la conclusió: queda periodisme.
Antoni Batista ha estat entrevistat per molts mitjans arran de la publicació d’aquest llibre. He seleccionat dues entrevistes que crec que poden interessar:
Al diari Públic (6 de novembre del 2020).
A La República (del 28 de novembre al 4 de desebre del 2020)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!