ENTREVISTA PER A “LA TERRA”

“La Terra”, òrgan oficial del sindicat agrari Unió de Pagesos, compleix quaranta anys. Ahir vaig ser al local del sindicat, a la Casa de l’Agricultura, perquè –aprofitant l’avinentesa– el seu director actual, Albert Garcia, m’hi volia fer una entrevista.

Vaig ser durant divuit anys –a finals del segle passat i començaments de l’actual– director de la revista, i la trobada d’ahir va servir per rememorar impressions –més que no detalls, perquè la memòria és traïdora i em falla després de tant de temps– sobre aquella experiència que m’ha marcat de per vida. Entre d’altres personatges que hi van sortir –com esclar l’inevitable Pep Riera–, la figura de Josep Maria Gasol, llavors membre de la permanent del sindicat, que va ser el qui va impulsar la decisió de professionalitzar la revista, d’on doncs la meva contractació.

Vam recordar també el periodista que m’hi va precedir, Xavier Garcia, que hi va dedicar el seu temps i compromís sense estar-hi contractat. Una persona solidària com poques, defensor del medi ambient i la pagesia, i autor destacat de llibres sobre el que en podríem dir el rerepaís. I sobretot les lluites del sindicat que, des de les acaballes del franquisme, encara en la clandestinitat, va representar –com vaig insistir– la defensa de la dignitat dels pagesos catalans: pels preus, per l’espai agrari i l’aigua enfront les agressions continuades, per la llibertat sindical al camp i contra les cambres agràries hereves del sindicalisme vertical, pel cooperativisme…

Vaig explicar en què va consistir aquell intent de professionalització de la revista: distinció d’opinió i informació, creació d’una xarxa de corresponsalies amb especial atenció per la de Brussel·les quan es va producir l’ingrés del Regne d’Espanya a la Unió Europea… i sobretot la consideració del pagès com a un professional del seu ofici. No perquè la revista hagués de complir les funcions d’una revista tècnica –que ja n’hi havia i de bones– sinó perquè el pagès al nostre país necessitava anar més enllà de la reivindicació de millores concretes –i sobretot de la imatge de ploramiques en què alguns tenien tendència a instal·lar-se– i reivindicar la seva dignitat per sobre de tot.

Es tractava de fer una revista digna per a uns pagesos i pagases dignes i orgullosos del seu ofici. Allò que va fer que, encara sota el franquisme, una colla de pagesos i pageses fundessin aquell sindicat i li posessin, orgullosos de ser-ne, el nom d’Unió de Pagesos. Quan encara el terme “pagès” era equivalent –vist des del supremacisme dels urbanites– d’ignorant o conservador a ultrança. Dignitat, i d’esquerres, en la línia del que Lluís Companys va defensa per a la Unió de Rabassaires, en el primer terç del segle XX, que ja va tenir una revista del mateix nom que la d’ara. Una herència de la qual la gent de l’actual sindicat n’està orgullosa. Com demostra amb la participació activa en les lluites per la independència del nostre país.