14 de setembre de 2022
0 comentaris

EN ELS VINT ANYS DEL GRUP BARNILS

Les persones que ens dediquem a la professió periodística no som gaire d’associar-nos entre nosaltres. Treballem agrupats en empreses comunicatives, de volums diversos, propietats difuses i objectius múltiples de negoci. Algunes d’elles les han creat i les gestionen periodistes emprenedors amb molt d’esforç, però la majoria d’empreses editores de mitjans —tant privades com públiques— no són en mans de gent de la professió.Sí, és cert que existeix un col·legi professional d’adscripció voluntària que és percebut com un organisme semioficial del qual convé formar-ne part, amb uns quants milers de col·legiats. Sí, és cert que hi ha un parell de sindicats que fan una tasca meritòria de defensa dels drets laborals dels periodistes i fotoperiodistes. Però, en general, al nostre país, hi ha hagut poques associacions creades i gestionades per col·lectius de comunicadors que hagin tingut una activitat continuada en el temps i una certa incidència social. Una d’aquestes, potser la més activa, nombrosa i influent avui dia, és el Grup de Periodistes Ramon Barnils.

Va néixer el 2001, pocs mesos després de la mort de qui va ser un referent per a tota una generació de periodistes i de qui es va decidir portar el nom com a homenatge. Van ser una trentena de persones que es coneixien de fer sopars informals amb en Ramon Barnils i que s’autodenominaven ‘Sargantanes’. Tenien molts clars els principis que volien reivindicar per a la professió i així els van establir en el manifest fundacional, però no sabien ni el recorregut que tindria ni les activitats concretes que podrien anar fent com a grup. Alguns suposaven que es limitarien a fer algun sopar de tant en tant per explicar-se les “xafarderies” de la professió i que potser al cap d’uns anys, s’esllanguiria per manca de relleu generacional i, com sol passar amb les entitats voluntaristes, quedaria hivernat o desapareixeria.

Ben equivocats n’estaven. El Grup Barnils ja fa vint-i-un anys que dura, ha quadruplicat el nombre de socis des dels inicis, té dues persones en plantilla amb contracte indefinit, gestiona un observatori dels mitjans de referència (Mèdia.cat, on esteu llegint aquest article), edita un anuari del mateix nom amb deu edicions ja publicades, convoca anualment un premi de periodisme d’investigació de gran prestigi en el sector i ha fet, en aquest període, centenars d’activitats de projecció pública i d’incidència social: debats, xerrades i taules rodones, publicació de llibres periodístics, informes temàtics amb diferents aliats, el Mapa col·laboratiu de la censura, una exposició itinerant sobre Ramon Barnils que va recórrer el país sencer, un llibre i un documental en la seva memòria…

Demà, dijous 15 de setembre, el Grup fa un petit acte de celebració d’aquests vint anys i escaig (s’havia de fer l’any passat, que era quan s’esqueia l’aniversari, però la pandèmia va obligar a posposar-lo). La Junta actual l’ha plantejat com un retrobament distès de totes aquelles persones que hi han col·laborat d’una manera o una altra (a la Junta, en comissions, en activitats concretes o des de fora…), una breu aturada per mirar enrere i alhora agafar forces per continuar endavant. S’hi projectaran fotos de tots aquests anys (amb alguna d’inèdita!), hi intervindran breument els expresidents, entre els quals m’honora de ser, i el president actual, Enric Borràs. Acabarem brindant per l’aniversari i gaudint de la música en directe de Carles Belda i Joan Garriga.

El ‘barnilisme’, entès com aquell cuquet interior que impulsa un/a periodista a revoltar-se contra la situació establerta, a reivindicar i practicar un periodisme diferent del que es fa per inèrcia —més crític, més rigorós, de més qualitat, més centrat nacionalment i lingüísticament—, no només no s’ha esllanguit, sinó que s’ha multiplicat i ha infectat persones que ni tan sols van conèixer Ramon Barnils en vida, perquè eren massa joves o no havien nascut als anys vuitanta i noranta del segle passat. Ara que ja estic en la recta final de la meva vida professional com a periodista, no pateixo gens pel futur del Grup: el ‘barnilisme’ és més viu que mai i té corda per a unes quantes dècades més. Llarga vida!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!