Abans que comencessin les festes, vaig acabar de llegir, amb entusiasme, “Els virreis”, de Federico di Roberto, posada al mercat català per Edicions de 1984 en una esplèndida traducció de Pau Vidal. Una novel·la que m’ha descobert aquest escriptor italià de finals del segle XIX i inicis del XX. Publicada a Milà el 1894, passa per ser l’obra més important d’aquest representant del verisme (versió italiana del realisme i el naturalisme que van impregnar la creació artística –sobretot literària i operística– europea de l’època).
“Els virreis” és el relat de la decadència ficcionada –inspirada en una de real– d’una família de la noblesa proborbònica de Catània (segona ciutat de Sicília) hereva de la dominació espanyola –abans catalanoaragonesa, cal no oblidar-ho– escombrada per la unificació italiana. Escombrada sí, però no del tot. Com en una altra obra mestra posterior –“Il Gattopardo“ (“El guepard”, 1954-57), de Giuseppe Tomasi de Lampedusa, que tot indica que s’hi va inspirar–, el més barrut de la familia –el darrer príncep de l’espècie– ho canvia tot perquè res no canviï.
Àlex Millan, en una crítica lúcida que en va fer a “El Temps”, deia que “Els virreis” és “un Gattopardo sense pietat”. L’encerta. Al llarg de més de set-centes pàgines, Di Roberto –fill de les dues Sicílies (nascut a Nàpols el 1861 i mort a Catània el 1927)– fa un relat radicalment cruel –els tons de sàtira que remullen diverses anècdotes no fan sinó reforçar-ne la crueltat– de la fi de la família dels Uzeda i la seva resurreció en la persona de Consalvo Uzeda di Francalanza, el jove i intrigant hereu que arriba a diputat de la Itàlia reunificada.
Estructurada en tres parts, cadascuna d’elles reflecteix un període crucial de l’ensorrament de la família –i dels qui hi tenen lligams més o menys íntims– a partir de la mort de l’àvia, la princesa Dona Teresa Uzeda, la matriarca sense pìetat de la família. Una mort que reuneix totes les branques de la nisaga i serveix a l’autor per desencadenar el seguit d’interessos, rancúnies, fidelitats i infidelitats, lluites pel poder i els diners que constitueixen el gruix del relat de Di Roberto. Situada entre 1855 -primers moviments en favor de la dinastia dels Savoia i per la unificació– i les primeres eleccions directes del 1882, cada part correspon a una de les generacions dels Uzeda entre aquestes dues dates.
“Els virreis” és una narració complexa, farcida de personatges sinistres i alhora esperpéntics, dels qual destaca, pel meu gust, la figura de Don Blasco, monjo benedictí mort a casa de la seva amistançada, que s’aprofita de la desamortització del seu convent, a la qual s’havia oposat, per fer-se una notable fortuna personal que després anirà a parar al príncep Consalvo. Novel·la profundament pessimista, on no hi sembla haver cap esperança si no és la pervivència del poder de la família Uzeda di Francalanza sota d’altres formes més adequades als nous temps.
Llegint-la, se’m feien presents episodis prou recents –actuals si voleu– de la nostra història immediata. Presoners dels hereus de la dictadura espanyola, personificats en els borbons actuals, també aquí ha canviat tot perquè res no canviés. La nefasta Constitució del 1978 els ha servit d’aixopluc. Veurem si som capaços de sortir-nos-en.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!