8 de gener de 2022
0 comentaris

DE BARCELONA A DAKAR, ANADA I TORNADA

A Vida mantera. Retrat circular de la venda ambulant (Dakar-Barcelona) (Octaedro editorial, 2018, n’acaba de sortir l’edició en espanyol a la mateixa editorial), Yeray S. Iborra –membre del Grup Barnils i col·laborador de mèdia.cat– fa el relat d’un viatge d’anada i tornada de Barcelona al Senegal, en un llibre reportatge que va a les arrels del fet migratori i el fenomen dels manters.“La família ho és tot a la meva vida –diu Mohammed Fall, a casa seva a Guédiawaye, als afores de Dakar, en la primera entrevista reportada al relat de Yeray–. El meu desig és que estigui orgullosa de mi. És l’única raó que vulgui viatjar a Europa. Com els altres aquí, tots volem arribar a Europa per ajudar els nostres. Aquí no hi ha res de res”.
Jo-Lind Roberts-Sene, la responsable de l’Organització Internacional per les Migracions (OIM) al Senegal, hi posa xifres: un salari bàsic al Senegal s’apropa als 100 euros al mes, i els senegalesos que són a Barcelona en poden arribar a guanyar fins a 400 en el mateix període de temps, cosa que permet en molts casos enviar remeses de fins a 200 euros a les seves famílies (la resta se’n va en la manutenció del migrant). “Tot el que rebem en ajuda al desenvolupament de països com França, Espanya, Alemanya o els Estats Units –diu Malick Ndaw, periodista senegalès especialitzat en economia– és menys important que l’aportació dels migrants senegalesos per a l’economia del dia a dia”.
Iborra ha anat al Senegal a recollir testimonis com aquests. Entre d’altres, tant els d’aquells que aspiren a anar a Europa –abans en caiuc fins a les Canàries, i després (arran d’un conveni de col·laboració d’Espanya i Senegal per barrar-los l’entrada) mitjançant un llarguíssim i també perillós periple per terra fins a les costes mediterrànies i, amb fràgils embarcacions, a Itàlia o Grècia–com també el dels qui han estat repatriats, carn dels centres espanyols d’internament d’estrangers (CIE), quan semblava que el seu somni podia convertir-se en realitat. Alguns d’ells ho tornaran a intentar un cop i un altre.L’altra cara del reportatge és la capacitat d’autoorganització i cooperació dels senegalesos que han aconseguit –de bona o mala manera– instal·lar-se a Catalunya. Autoorganització que ja era efectiva al Senegal, com explica Cheick Thiam, president de la Synergie des Marchands pour les Dévelopement (Symad). I que aquí es demostra, entre d’altres iniciatives, amb la creació del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, just després de les mobilitzacions del col·lectiu senegalès i els moviments antiracistes en protesta per la mort de Mor Sylla. Un manter que va caure pel balcó del pis on vivia a Salou durant una actuació dels mossos d’esquadra.

Una caiguda envoltada de fosques i sospitoses coincidències –com ara que els mossos no tinguessin cap enregistrament amb vídeo de l’operació policial– i que va encendre la indignació i les protestes massives dels manters. Al llibre, Iborra explica que “en Mawa Ndieyd, pertanyent a l’Associació de Senegalesos a Catalunya, va relatar el mateix dia dels fets que no tenia cap constància  que en Mor es dediqués a alguna cosa més que a la venda ambulant. I va afegir que els venedors no solien fabricar coses a casa seva”.

La història de Vida mantera –com la de la Humanitat– és un relat d’explotació i solidaritat. Tal com explica Malick Ndaw, “Els inversors estan molt interessats a venir aquí a buscar petrolífers… Cada vegada són més els que volen fer negocis al Senegal. Però per als senegalesos què? Què en queda? Seguim amb el sector del petroli com a exemple. El sector privat nacional no té els mitjans per explotar-lo. I això vol dir que forçosament són els inversors estrangers els que tenen la capacitat econòmica per invertir, de manera que acaben no deixant gairebé res per a l’economia del país”.

I la solidaritat. En el primer aniversari de la fundació del Sindicat de Venedors Ambulants, un grup de manters –entre ells, en lloc destacat, dones manteres, un fet que sovint oblidem, que hi ha també dones venedores ambulants– va anunciar la formació de la cooperativa Diomcoop amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, per fabricar i vendre els propis productes. I van crear una marca pròpia: “Top manta”, en un intent de dignificar el concepte i les paraules.

Aziz Faye, un manter que ha deixat de ser-ho per estudiar, hi dedica moltes hores, a la cooperativa. “Volem estar per sobre dels discursos que diuen que venem còpies i falsificacions” –deia el dia de la presentació–. Ha compartit moltes hores de feina solidària amb César Zúñiga, proper al grup de venedors. En una trobada que clou el llibre, César diu a Aziz: ”He après molt de vosaltres i per a mi sou un mirall. Veig en els ‘compas’ molta força, dignitat, solidaritat i resistència. Transformarem aquesta societat, ‘compa’¨. Tota una declaració d’intencions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!