Ahir va culminar l’espoli de les obres d’art de les esglésies de la Franja que eren fins ara al museu de Lleida. Un camió escortat per la policia autonòmica catalana va transportar 44 peces d’art que s’uniran a les més de seixanta que s’han anat lliurant al museu de Barbastre en compliment d’una sentència de l’Audiència territorial d’Osca que en confirmava una altra del Tribunal d’instrucció número 1 del mateix Barbastre.
A més a més, l’11 de desembre del 2017, en plena vigència de l’article 155 que va suspendre l’estatut d’autonomia de Catalunya, la guàrdia civil va acomboiar un altre espoli: les obres del monestir aragonès de Sixena traslladades també al museu de Barbastre. El Consorci del Museu de Lleida, format per la Generalitat, la Diputació, la Paeria, el Consell Comarcal del Segrià i el Bisbat de Lleida, ha anunciat que proseguirá les accions judiciales pendents i no descarta arribar a les instàncies jurídiques europees.
El Consorci reclama l’atenció al principi de permanència i integritat de les col·leccions centenàries del Museu de Lleida, seguint les recomanacions de les institucions internacionals dedicades a la conservació del patrimoni i al codi deontològic que marca el Consell Internacional de Museus (ICOM) o el Consell Internacional dels Monuments i Llocs Històrics (ICOMOS), segons informava Nació Digital .
El final de l’espoli al museu de Lleida deixa aquesta sense l’art de la Franja, una peça clau per al seu discurs museístic que remarcava la unitat de les terres catalanes de Ponent, més enllà de les fronteres provincials. L’origen de tot plegat va ser el desmembrament de la diòcesi de Lleida que havia adquirit i salvaguardat tot aquest patrimoni artístic. El 17 de setembre de 1995 es va produir el desmembrament del bisbat, en entrar en vigor el decret pontifici pel qual 84 parròquies del bisbat de Lleida a la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca passaven al bisbat de Barbastre-Monsó, a les quals s’hi van afegir 27 parròquies més el 15 de juny de 1998.
La culminació de l’espoli ha provocat, una vegada més, la mobilització de la societat civil lleidatana i un cert malestar pel que es considera falta de sensibilitat i suport de les institucions autonòmiques i un silenci relatiu significatiu d’una certa negligència.
El Cercle d’amics del Museu de Lleida, quan va començar aquesta darrera fase de l’espoli, va fer públic aquest article al diari El Punt/Avui:
OPINIÓ
PERDEM MOLT MÉS QUE 111 OBRES
Immediatament després de la segregació, el 1995, d’una bona part del bisbat de Lleida a favor del bisbat de Barbastre, es va iniciar la reclamació d’obres que el bisbe Messeguer havia rescatat de les parròquies mitjançant compres, permutes i donacions. Eren peces normalment retirades del culte pel seu mal estat i que, malgrat que en aquell moment no tenien gaire valor, el Bisbat de Lleida les va salvar de la venda a antiquaris o del seu deteriorament definitiu. Gràcies a aquestes iniciatives avui són obres artístiques i els lleidatans les hem pogut gaudir durant més de 120 anys, fins que ara Aragó ens les pren.
El 2018 el Bisbat de Barbastre i el govern d’Aragó van iniciar un plet a través del jutjat de primera instància de Barbastre contra el Bisbat de Lleida i el Consorci del Museu de Lleida en reclamació de les 111 obres. Jugaven en camp propi i el resultat de la sentència dictaminada el 2019 va ser la previsible. Les obres les havien d’enviar a les parròquies d’origen, prescindint de tota la documentació que acreditava la propietat del Bisbat de Lleida i sense considerar tampoc que algunes parròquies ja no existeixen. En realitat les volien al Museu de Barbastre.
El mateix jutjat de primera instància de Barbastre que va emetre la delirant sentència el desembre del 2020, envoltat per un enfervorit ambient i amb una apel·lació en curs, es permet una incomprensible i injustificada execució provisional que obliga a entregar les 111 obres al Museu de Barbastre. Res justifica una entrega exprés; aquestes obres porten més d’un segle a Lleida, van ser restaurades, cuidades i protegides, en temps de pau i de guerra. Estan perfectament localitzades i cap perill les amenaça.
Per què, doncs, aquestes presses? El govern aragonès i l’Església aragonesa, amb la justícia al seu costat, volen aprofitar la conjuntura, concloure la croada que ha creat un fals imaginari, que a força de repetir-ho la gent d’Aragó s’ho ha cregut. El dia 15 de febrer van celebrar la primera entrega parcial de les 111 obres com si fos una festa nacional.
Tot Aragó sap que les obres de Lleida marxen a Barbastre. Dissortadament, a Catalunya no passa el mateix. Hem patit un silenci per part dels membres del consorci que algun dia la conselleria i altres institucions hauran d’explicar. Per què en el cas de Sixena se’n va parlar tant i ara s’ha amagat tant com s’ha pogut? Per què el tema ha quedat encapsulat a Lleida?
Aquesta sentència és més perillosa que la de Sixena; si no aturem socialment i judicialment, a Espanya o Europa, aquest deliri aragonès, el tema prosseguirà contra altres obres. No és possible que amb una sentència d’un jutjat de primera instància s’executi una injustificada sentència provisional. Si això segueix, judicialment només caldrà copiar i enganxar.
Durant setmanes, des del Cercle d’Amics del Museu hem empaitat partits i institucions per obtenir una defensa pública de suport a la unitat de la col·lecció del Museu de Lleida i una resposta crítica, unànime i argumentada contra l’execució provisional. Un coordinat silenci ha estat la clamorosa resposta. Un silenci que ens afebleix, que encapsula el problema a Lleida. La tímida excusa rebuda de la consellera focalitzant el problema en una manca de comunicació no sembla suficient. En tot cas, si ha estat així li demanem que hi posi remei. I que es divulgui àmpliament el que està passant a Lleida.
A primers de gener ja vàrem entendre i també comprendre que tots els membres del consorci acatarien la sentència. Certament no cal que la consellera sigui imputada i multada, ja en tenim dos, d’exconsellers, en aquesta situació. Si no demanem aquest sacrifici a la consellera sembla que tampoc se li pot demanar al bisbe. Sí que podem demanar a tots que continuïn pledejant fins al final.
Deixem-nos, doncs, de culpabilitzar-nos entre nosaltres, la culpa és a Aragó. Demanem que els membres del consorci es mantinguin, el bisbe inclòs, units entre ells i amb la ferma decisió d’arribar judicialment, si cal, fins a Europa per recuperar-les.
Sembla que ara es vol emprendre una millora del discurs museístic, benvinguda sigui qualsevol reforma de modernització, noves incorporacions i ampliació d’espais poc explicats al museu. Paral·lelament, demanem el respecte que mereix la col·lecció diocesana reconeixent el seu valor artístic, el seu paper com a exponent de la història museística de Lleida, i la seva presència en la vida de molts lleidatans. Fora una llàstima que un efecte col·lateral de l’espoli fos que reneguéssim nosaltres mateixos de la nostra història.
Davant l’adversitat viscuda, cal preservar la memòria; girem full però no llencem el llibre.
Recuperem-les!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!