“La crisi Pujol-Roca -diu l’autora–, tot i ser molt llunyana en el temps, és important per entendre el punt d’inici d’aquesta història. És, en realitat, el principi de la fi d’una manera de fer política i el començament d’una altra, més monolítica. La desaparició del roquisme voldrà dir que el fer de Convergència equivaldrà al fer de Pujol, que alhora es convertirà en el ser del partit”.
La situació actual la veu així: “¿La sortida del Govern de Junts representa l’extinció definitiva de Convergència? Mai va ser entre els escenaris de CDC la possibilitat de renunciar al Govern de la Generalitat. No s’entén Convergència sense la seva presència a l’executiu català: era el terreny de joc on projectava la seva acció política, el seu baluard més important, fins al punt que va definir com a “travessia del desert” els set anys en què va ser a l’oposició (…) Amb aquesta decisió Junts per Catalunya demostra que no es mou amb les mateixes coordenades polítiques que Convergència i que tampoc està fet de la mateixa matèria”.
Entremig, un temps llarg –28 anys, tota una generació–, primer de pujolisme estricte; després, de final abrupte del mateix amb l’escàndol del Palau, el del 3% i els diners a Andorra. Tot plegat en un clima de corrupció que afecta no només el patriarca sinó el mateix partit, que acabarà amb la desaparició de CDC i la fundació de Junts per Catalunya, entre d’altres herències. Un temps en què, al començament encara sota el control –més o menys directe– dels Pujol, que s’acaba desmuntant, noves generacions ocuparan llocs de responsabilitat a CDC fent creure que el traspàs podrà fer-se en un clima de continuïtat i convivència.
La història que explica Núria Orriols Guiu mostra com aquell somni es va esvair. I ho fa tot resseguint, amb detalls més que significatius, els punts clau d’aquesta deriva. Especialment definitoris són els protagonistes en cada moment, la seva procedència –amb una importància notable de la Federació Nacional d’Estudiants (FENEC) i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) segons els temps–, els processos d’entesa i d’enfrpntament: les inevitables capelletes i l’agror de les relacions en determinades –força– situacions.
Ho fa tot estructurant el relat en tres parts: “Una fórmula d’èxit que s’esgota”, “La caiguda de l’imperi” i “La gran divergència”. I concloent-ho amb un detallat índex onomàstic que, en una història en què les individualitats tenen tanta rellevància, és un ajut que s’agraeix.
Per concloure que “una cosa és que el projecte de CDC, com a tal, s’hagi esfumat del panorama polític en el sentit que ja no hi ha cap actor que encarni de forma mimètica la seva pràctica política, i una altra és que hagin desaparegut els ‘convergents’ o aquells dirigents que es poden encara sentir identificats amb un projecte de trets similars a l’edificat per Jordi Pujol. És a dir, Junts no és Convergència, però la majoria de ‘convergents’ estan dins de Junts per Catalunya”.