—“Quantes vegades, fill meu?
— …
—No ho facis més perquè, ja ho saps, és pecat mortal i si mors en pecat mortal, ja ho saps, aniràs a l’infern.
—…
Centenars, milers de vegades, vam sentir aquest monòleg amenaçador en la nostra preadolescència. Tant que ens va marcar caràcter: la por a l’infern… A l’eterna condemna. I el perdó del bon déu si ens penedíem i, sobretot, no ho tornàvem a fer. Entre el càstig i el perdó…
Ara, en la meva vellesa, em retorna de la veu de Pedro Sánchez, president del govern del rei-emperador. “El que va ser útil per a la convivència en el passat va ser el càstig, i avui és el perdó”, ha dit. Com si fos el déu nostre senyor, el padre Pedro.
Aplicat el perdó aquesta vegada per la magnanimitat del govern que presideix i amb la firma del mateix rei-emperador, a set homes i dues dones condemnats pel pecat mortal de lluitar per la llibertat de la bona gent catalana. Primer el càstig (la penitència). Després el perdó. I. fill meu, no ho tornis a fer més…
Alliberats, després de passar tres anys i escaig a la presó. A mitges, aixó és amb condicions, incloent-hi la inhabilitació per tenir un càrrec públic com el que els va dur a ser jutjats i condemnats pel Tribunal Suprem colonial a Madrid. I que no ho tornin a fer.
Sinó, l’infern. Com si allò que vivim, que viuen sorbretot ells i fins a tres mil més pendents de la justícia colonial, no fos ja un infern. Dimarts vinent mateix, quaranta càrrecs del govern legítim de la Generalitat, entre ells alguns dels nou “perdonats” fa només una setmana, hauran de presentar-se al sinistre Tribunal de comptes colonial, que els dirà quants milions d’euros de càstig (més penitència) els demanarà.
No em digueu que tot plegat no fa tuf de nacionalcatolicisme.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!