DE QUAN MVM ERA MANUEL SÁNCHEZ MOLBATÁN

Media.cat, observatori crític dels mitjans, que impulsa el Grup de Periodistes Ramon Barnils, em publica avui aquest article.

La collita de pseudònims de Manuel Vázquez Montalbán (MVM) https://es.wikipedia.org/wiki/Manuel_Vázquez_Montalbán#Biograf%C3%ADa va ser abundosa: Sixto Cámara, Manolo V El Empecinado, Luis Dávila, Donald Lamp, Victoria Kent, Juan Montalvo, Menelao El Aeropagita, El Barón…, per als més de 9.000 articles que es calcula que va publicar. És cosa coneguda. Potser no ho és tant que també va usar pseudònim (Manuel Sánchez Molbatán) per a la seva col·laboració a “Mundo Obrero”, l’òrgan oficial del Partido Comunista de España (PCE).

 

Ara Joaquín Recio Martínez, que ha furgat en els arxius del partit, publica un recull de 60 d’aquests articles, publicats des del 1976, encara amb el PCE en la clandestinitat, fins al 1979, passades doncs les primeres eleccions del postfranquisme del 1977, amb el PCE ja a les Corts espanyoles. Hi adjunta cinc textos més llargs, publicats a la revista teòrica “Nuestra Bandera” i al llibre “Los intelectuales y la sociedad actual”, editat l’any 1980 per la Fundación de Investigaciones Marxistas. Finalment, hi afegeix el relat del consell de Guerra, del 1962, en què va ser condemnat a tres anys de presó juntament amb altres set universitaris. Presó que va complir a Lleida, sent indultat un any i mig després.

 

El llibre porta per títol el mateix que encapçalava la secció a “Mundo Obrero”: “Cambiar la vida, cambiar la historia” (editorial Atrapasueños). I inclou nombroses i sovint sarcàstiques il·lustracions que hi feia El Zurdo o “Esquerrà”, pseudònims de Lluís Juste de Nin. Una tria que es correspon, com explica Joaquín Recio en la introducció, amb el carácter irònic –sovint també sarcàstic– de molts dels textos de Vázquez Montalbán.

 

Destaca, entre molts altres temes, un molt estimat per Manolo: la informació i el poder. No endebades el seu primer llibre publicat, escrit a la presó, va ser “Informe sobre la información”, que va esdevenir (fa tants anys!) la bíblia per als qui estudiàvem periodisme o féiem les primeres feines en una redacció.

 

Vázquez, és ben sabut, va ser un personatge prolífic en moltes especialitats: novel·lista de prestigi, poeta, assagista, articulista, autor de teatre… Però, sobretot, va ser periodista. “El periodista total”, que li deia Sergi Pàmies, segons explica José Manuel Martín Medem en un dels textos introductoris del llibre. Militant i durant un temps dirigent, sovint poc ortodox, del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), deia –com remarca Martín Medem– que “la fluctuació vàries vegades al dia entre el comunisme utòpic i el comunisme irònic em permet seguir sent comunista”.

 

D’entre les qüestions que tracta en els articles seleccionats, en destacaria aquells dedicats al paper de la dona i els joves, en què introdueix una anàlisi que devia xocar amb la mentalitat dels vells comunistes que encara creien -con diu ell mateix– que primer és el socialisme i la resta ens serà donada després en escreix; les mesurades critiques al dogmatisme en el si del partit i la pràctica dictatorial als estats nominalment comunistes; el paper dels mitjans de comunicació –amb especial atenció per a l’aleshores única TVE–; la funció dels intel·lectuals, una altra de les seves preferències, a la qual dedica el treball per al llibre de la Fundación de Investigaciones Marxistas…

 

Si he de triar un text dels escollits per a aquest recull, destacaria “Aún es posible la crítica”, publicat a “Nuestra Bandera” el desembre de 1987. En què fa una lúcida anàlisi del “suposat paradís de la transició” i la seva incidència en les carències “culturals” de l’esquerra. Amb una peculiar concepció del significat de la paraula cultura, més enllà del patrimoni. “La cultura –diu– té una segona dimensió que està continuament operant, que és tenir una consciència d’allò que ens passa, un saber sobre allò que ens passa i allò que ens hauria de passar. Ésadir, un saber que implica ja un projecte de canvi de la situació que estem aprehenent”.

 

I, si voleu un text sarcàstic esplèndid, entre molts, us recomano “Una bomba limpia”.

I, per la seva actualitat, “El fascismo, agazapado”. Avui, per cert, menys “agazapado” que aleshores.

 

 

Afegeix un comentari