Homersea

Un text fet a Palma el 16 de juny de 2004, cent anys després del 'Bloomsday'. (Biel Mesquida)

16 de juny de 2004
General
0 comentaris

VIII. Palma, Jardins de Joan Alcover, 2 h 45 m

Què m’ha passat abans de la telefonada? Res, he anat del laboratori cap al carrer de Sant Miquel, he baixat cap a la costa de la Pols amb aquelles botigues fosques i subterrànies de mobles i discos i cadafets que em fan tanta de gola, he travessat cap a la Sala Astoria, on vaig veure Dublinesos sentint-me la neu que tocava la fesomia d’Angelica Huston, que està totalment abandonada, i he seguit fins al Grand Hotel on hi viuen encara les veus de tants de morts. Per darrere Sant Nicolau (he vist la pedra on es va asseure la Beata Catalina Thomàs i m’he sentit molt identificada amb ella) he arribat davant aquests dos edificis que m’escarrufen un poc: Correus i la Delegació del Govern central. Sort que a Correus han tapat l’aligota franquista amb un calaix amb el logotip. He baixat les escales que duen a aquest soterrani (mir la claror com es difumina en unes ombres d’aigua que fa l’ambre de les bombetes antigues i el blanc explotat dels neons), que sempre em recorda una llista de correus d’un país tropical tot entapissat d’apartats color plom i un taulell on dónes un paper, mostres un carnet i t’entreguen alguna cosa. Quan el senyor m’ha mostrat el paquet em pensava que s’havia equivocat. L’hi he fet mirar de bell nou. No, no estava errat. Aquella capsa de dos pams d’ampla i un pam d’alta era per a mi. Li he donat les gràcies i m’he assegut en un banc del fons de la sala. Des d’aquí escric. Astorada. Com si l’univers s’hagués obert damunt el meu cap i m’hagués caigut el passat de viu en viu. El remitent del paquet és la meva senyora àvia donya Felipa, a la qual només vaig veure un parell de vegades quan era petita. El senyor avi va dir que aquella nina negra no era de la família. Que ell no havia tengut cap filla que infantàs carn negra. Mare i filla no són nostres! Això ho amollava i, sobretot, ho xisclava mumare delirant al Psquiàtric. Vaig saber la meva vida dins el deliri. I ara, què hi deu haver dedins? Per què m’envia això? Tenc la sensació que el paquet és una bomba de rellotgeria que fa tic-tac, tic-tec, tic-tic, tic-toc, tic-tuc, i pot explotar d’un moment a l’altre. I faré ull i estaré llesta. Estic llesta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!