Homersea

Un text fet a Palma el 16 de juny de 2004, cent anys després del 'Bloomsday'. (Biel Mesquida)

16 de juny de 2004
General
0 comentaris

V. Palma, Ca s’Andritxol o Café Lírico, 11 h 20 m

Crec que el Líric és l’únic bar possible, l’únic que existeix en el món per protegir-me i agombolar-me. Des de la meva taula, amb aquest marbre que em dóna una sensació de frescor en un dia enningulat i estrany, domín totes les situacions, estic dins la cabina de la direcció, faig que qualsevol cosa passi com jo voldria: els meus desitjos poden ser assaciats. Això deuen ser els efluvis benefactors del blog (i la mica de tranquimazín). La meva plagueta de bitàcola em distreu. A la clínica, a mumare, els metges sempre li deien: <?> Era com una befa. Si les coses no haguessin anat d’aquella manera me l’hauria enduita a viatjar. Els viatges sí que distreuen i et fan oblidar el mal de viure, el buit al cor que no s’atura d’atacar quan menys ho esperes i després el pantaix, l’ofec fort i la mascareta. A ella la record dins aquella habitació cutre amb un Crist damunt el llit de beneficència i jo sense poder fer res, sense poder rescatar-la d’aquell fondal en què s’havia estavellat i agonitzava. Agonitzar és un dir, perquè els metges sempre deien que se’n sabia molt poc, de la seva malaltia, i que amb tota la química que li donaven podria ser la mateixa d’abans. <?>, afegien, quan jo insistia pesadament demanant i demanant. Però els ulls de mumare, esbatanats, no enganyaven: eren d’aquells que ja han vist i conegut la fesomia de la mort. I quan em demanava que resàs jo li contestava que era atea, com ella quan va ser jove. Arruix! Deu ser l’analítica de la biòpsia el que em fa escriure tot això. Ah! I la mala informació de Mireia sobre la meva puta història. Puta història és un bon títol per a un blog d’ara. No, no! Homersea és el meu camí. No hi ha por. Na Mireia s’aixeca, em troba a l’ordinador i comença a insultar-me com si dugués una cinta de casset enverinada a les cordes vocals. Devia ser ja un dels bons efectes del blog que no li he contestat com abans, ni l’he interrompuda, ni hem cridat com dues cusses ferotges. Perquè si ella és bona jo també som bona quan m’hi pos. M’he fet la semimàrtir i amb una veu suau i fonda, com quan cant <?> en la versió de Nat King Cole, que no sabia de quin enfonyall em sortia, li he recordat que en Kwaidan és a Barcelona. Que si no ho recorda passeja bastant de mal rotllo amb una negrata mallorquina que nom Catalina perquè després d’un any i mig de viure junts, la negrata dependenta que vol ser cantant, s’ha penjat d’una pintora jovençana barcelonina que nom Mireia. I comparteixen vides, cossos, peles i el fill de nou anys d’en Kwaidan, en Fedor, des de fa deu mesos. Allò l’ha encesa. Estava mossegadora, devoradora, menjadora. Emperò jo dissimulava i feia com si no passàs gust de veure aquella cara tan blanca estremida per la ràbia, la mirada penetrant blavosa amb l’ull esquerre que li fuig cap a defora, sobretot en situacions tenses, la lleugera pelussa damunt el llavi superior, aquells braços llargs i magres que mou com si fes un encanteri; era com si no em temés de la gran bellesa d’un cos que m’omplia de fortors sobtades: em feia l’enfadada. I la deixava esplaiar-se dins aquells murs seus plens de teles començades que es mesclaven amb un fotimer de fotos aferrades i borratxades, amb pinzells secs dins pots de pintura mig plens devora  pintures esqueixades i papers arrugats amb dibuixos, un lloc on un retrat d’un fresc de Piero della Francesca estava al costat d’una foto de Katharine Hepburn o uns versos de Rimbaud. Després, en un silenci llarg, acabava la frase que escrivia. Apagava l’ibook. El tancava i li demanava amb la meva veu més d’esclava: <?> Quan estàvem assegudes dins aquella cuina menjador del nostre àtic, el capcurucull d’un d’aquests horribles edificis que hi ha al costat de la Fundació Pilar i Joan Miró, que tenen una vista salvatge sobre tota la mar de la badia de Palma, amb l’estudi fet de Sert a dues passes (des del taller de na Mireia es dominava tot l’espai Miró i ella deia que quan es trobava dins el caos s’entretenia mirant-lo i aquell territori d’un mestre que adorava li suggeria imatges)  i Can Saridakis (o Palacio de Marivent en pijo, casal de poble mallorquí estibat d’okupas de sang blava), na Mireia m’ha donat l’avís de correus urgent d’ahir vespre. He d’anar a recollir un certificat a nom meu. Mentida, als meus dos noms Catalina Felipa. Això ha estat el motiu de la brega final. Li he dit que no passava res. Hi havia molta de gent que em coneixia pels dos noms. Però crec que ha endevinat que era una mentida. Com també era mentida que no em trobàs atacada de nervis per mor del resultat de la biòpsia. Li he repetit amb veu de dominadora caparruda que aniria a les dotze i mitja a recollir-lo tota sola. I s’ha posat a plorar. M’hi he llançat al coll, l’he mossegada amb llengua i fins que no ha esclafit de rialles no he estat bona. Després li he dit que havia de partir. Buffff! Com m’enrotll amb aquest blog. El variat tenia un saborino de puta mare: m’entusiasma el cap i pota de vedella, el fetge de porc, els ronyons de be amb aquell gustest de pixum que et deixen. M’acab la canya. I ja són les dotze i mitja tocades. Pag i cap a la plaça del Comtat del Rosselló! No aniré a cercar el certificat fins que tengui el resultat de la biòpsia. Bufff! Tenc una porada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!