Homersea

Un text fet a Palma el 16 de juny de 2004, cent anys després del 'Bloomsday'. (Biel Mesquida)

16 de juny de 2004
Sense categoria
0 comentaris

IX. Palma, restaurant Can Eduardo, 3 h 10 m

Escric d’amat. Escric d’amada. Escrit d’amagat. Suu com una porcella que duen a l’escorxador. És com si la suor em brollàs dels forats negres: dels ulls, del cul, dels oronells del nas, de la pantafena, dels ulls, dels ullals, de les ungles, de les urpes, de la bocota mamadora, manadora, madona. M’he de controlar. D’un moment a l’altre arribarà na Mireia. Estic en fals, en fràgil, en esbucament. Quin guster poder dir tot allò que em passa per la punta dels dits. Els dits desdits podria ser el títol d’una cançó que escriuré quan em llegui. Quan m’operin del transplantament de fetge. Quan estigui moridora o salvadora. Quin guster haver posat el savi poeta Homer com a guia del meu desvarieig. El veig vell, cec i sense eixopluc. Els cans li lladren pel carrer i ell canta els seus poemes d’herois i de déus, d’amor i de retorns a la pàtria, de guerres d’amor, per un poc de pa i aigua. Però els botiguers el prenen per una estàtua per a guiris. I el denuncien a la policia municipal. Quina merda de ciutat cínica! Ciutat de mal, ciutat de Mal lorca. Separes una lletra i caus dins l’abisme. Tenc una girada de ventre: Veig na Mireia des d’una finestra de Can Eduardo com s’acosta enrevoltada de port, de Seu, d’Almudaina, de palmeres, de Llotja, de norais, de barques i de sal iodada per totes parts. Veig com s’acosta feta una una Lo-li-ta. Ve dels peus d’aquesta escultura de Ramon Llull negra com una bubota, com jo mateixa. Arriba vorera de les barques de bou i els iots de luxe, amb la Catedral d’or que sura damunt els seus cabells amollats de nimfa pàl·lida, vorejant el bar Pesquer. El Palau de l’Almudaina i l’àngel del capcurucull fan que no vulgui mirar la bandera d’una altra i alta ocupació. No sé què m’he tornat. Jo que era cremadora de símbols i esbucadora de llocs comuns! Na Mireia s’acosta vertiginosament cap a la meva pixa: un forat negre d’una negra xucladora. Per què s’ha perdut la paraula pixa per designar el meu sexe? O no pixen les dones pel forat? Bufff! Estic xopa, a punt de Mireia en boca, en punt.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!